Germanes*Hermanas

A la meva germana Maria

A la Frida i l’Heura, germanes

 

germanesbloc

 

 5 de març de 2016. 5 AM

 

Em desperto, inquieta, i mandrejo al llit esperant la son, que no torna. Rebo un missatge del teu company, del vostre pare, i la inquietud es fa certesa: la vida comença a fer camí. I el temps es fa lent i enèrgic a la vegada. Tot és silenci, només sento el batec del cor, molt fort, com si fos fora del cos. Em vesteixo amb inhabitual rapidesa i camino pels carrers de Gràcia, sense direcció, buscant en els passos una guia que acompassi el batec del cor i calmi la sensibilitat de la pell, del cos que tremola. I penso en el teu cos, germana, en el teu cos fent camí a la vida.

Es va fent de dia i passo pel vostre carrer, encara desvellant-se de les ombres de la matinada, i pujo la vista cap al teu balcó, desitjant que sentiu que la meva presència us acompanya. Em giro i un arbre amb flors liles des d’on petits ocells xiuxiuegen amb alegria, em dóna la benvinguda. I sento que tot està bé, que la vida va fent camí. Torno a passar pel vostre carrer, miro cap al balcó i sento la fortalesa del vent que va obrint pas al sol d’un dia de març. Un dia en què la vida va fent camí.

Segueixo caminant i el teu pare, em demana que et reculli, Frida. I em reps amb el present a les mans, pura infantesa, dient: “Núria, Lucía” (sabent que avui celebrem l’aniversari de la meva amiga Núria, mare de la Lucía, amb un picnic). I tot seguit amb un explicatiu “bebé sortir cap”. El teu pare em diu que has estat una estona acompanyant la mare, que ara desitja estar sola. I sento la seva veu, dins l’aigua, i m’estremeixo. Una veu que sento com una arrel profunda que conté tot l’univers, com un viatge a les entranyes de la vida, a l’essència de l’existència, com un trànsit de la terra al cel. Una llevadora em saluda amb un somriure càlid i silenciós. Somric i torno a estremir-me, ressò de la vida que va fent camí. Abans de marxar et pregunto si desitges emportar-te alguna cosa i decideixes agafar una nina que et vaig cosir quan eres petita, feta de fils d’amor invisible que es fan tangibles entre les teves mans.

Baixo les escales amb tu als braços, apretada al meu cos i respirem, juntes. Sento que mai oblidaré la profunditat de la teva veu, germana, i la respiració compartida amb tu, Frida, arrels que habiten i nodreixen el nostre cos, per sempre. I la vida fent camí, dins el teu cos, germana, un cos que és casa, una casa d’on sortir i poder tornar sempre; casa-memòria, aixopluc d’alegria i joia de viure, també refugi de tristesa, ràbia i por. Casa teixida de fils de sang, arrels, somnis i estrelles.

Caminem juntes cap a casa meva i jugues, rius, pintes, balles, m’ajudes a preparar el cistell de picnic. I la teva mare, germana meva, sempre present. Present en el teu somriure, en el teu gest, en el teu moviment, en la teva alegria. Present en la teva pregunta: “mama?”, en els teus ulls, en el meu cos que t’escolta, en la meva resposta: “la teva mare està portant al món la teva germana. Quan neixi el pare ens trucarà i li donarem la benvinguda! Què li voldràs dir?” T”apropes i m’abraces, apretes el llavis i els ulls se’t fan petits, el teu gest característic per expressar un petó subtil i delicat. I el món es fa carícia, obert a l’acollida i l’amor.

I vivim, anem al picnic, ens trobem amb amics i amigues, grans i petits, mengem i bevem, pugem a l’arbre de grans arrels, xerrem, passegem i el teu pare (o vostre, ja) truca i et diu que la teva germana ha nascut. I dius: “ja ha sortit!” i t’abraço. T’abraço i em trenco d’emoció. Ploro i la Núria m’abraça. Cossos que ressonen. I penso en el teu cos, germana, en el teu cos fent camí a la vida. I t’abraço des d’on sóc. I venero el cos, el més sagrat, el cos-casa. I l’habito, el sento, el reconec. Cos de dona, cos que estima i és estimat, cos que és vida, llum. Cos-casa.

Brindem i celebrem la vida. Benvinguda, Heura! I ballem amb el cor obert, amb el vent a les galtes i als cabells, amb tot el cos que ressona amb l’univers.

L’Heura ha nascut a casa, en una benvinguda al món càlida i amorosa, però t’explico que la mare ha d’anar a l’hospital a curar algunes ferides. Mentre esperem el moment de la trobada, la Lucía et convida a jugar a casa seva i la tarda passa entre jocs de nines i casetes, riures i càlida companyia. Es fa la nit i esperem l’arribada de l’Heura a casa vostra, amb l’àvia, que et prepara una sopa d’estrelles mentre parlem de l’emoció que sentim esperant conèixer l’Heura. El teu somriure franc i obert, que fa que els teus ulls es redueixin a escletxes i les teves galtes esdevinguin esferes de llum, és la millor mostra de l’emoció que envaeix tota la casa. I mentre et menges la sopa, algunes estrelles s’escapen i rodolen pel teu rostre i pels teus dits i sento que la nit s’il.lumina.

Demanes que t’expliqui el conte de la Caputxeta i quan arribem a la part que l’àvia i la seva néta surten de la panxa del llop, dius: “ja ha sortit!” i somrius. Em meravello de la teva saviesa per elaborar les vivències de la pròpia vida, i penso en la saviesa de la infància i en el respecte profund que aquesta es mereix per part dels adults que us acompanyem en el procés de créixer.

És tard i la son et visita. Ens estirem al sofà i mentre dius “mama, papa, Frida, bebé” em demanes que t’acariciï la panxa, la panxa on la vida creix. T’adorms i esperem que la vida que ha fet camí arribi a casa. Cos-casa.

 

Avui fa 32 anys que la vida feia camí i jo esdevenia la teva germana gran. T’estimo, Maria, germana.

Avui fa 5 dies que la vida feia camí i esdevenies germana gran de l’Heura. Gràcies per la teva companyia, Frida, guia de vida.

Us estimo, Frida i Heura, germanes. Molt feliç de ser tieta, per sempre.

Gràcies infinites a les llevadores Lucía, María i Laia, per acompanyar la vida amb amor y respecte i al Martí, pare amorós.

 

10 de març de 2016. Tanit (Tata)

*

A mi hermana María

A Frida y Heura, hermanas

 

5 de marzo de 2016. 5 AM

 

Me despierto, inquieta, y holgazaneo en la cama esperando el sueño, que no regresa. Recibo un mensaje de tu compañero, de vuestro padre, y la inquietud se hace certeza: la vida empieza a hacer camino. Y el tiempo se hace lento y enérgico a la vez. Todo es silencio, sólo siento el latido del corazón, muy fuerte, como si estuviera fuera del cuerpo. Me visto con inusual rapidez y camino por las calles de Gracia, sin dirección, buscando en los pasos una guía que acompase el latido del corazón y calme la sensibilidad de la piel, del cuerpo que tiembla. Y pienso en tu cuerpo, hermana, en tu cuerpo haciendo camino a la vida.

Se va haciendo de día y paso por vuestra calle, todavía despertando de las sombras de la madrugada, y subo la vista hacia tu balcón, deseando que sintáis que mi presencia os acompaña. Me giro y un árbol con flores lilas desde donde pequeños pájaros susurran con alegría, me da la bienvenida. Y siento que todo está bien, que la vida va haciendo camino. Vuelvo a pasar por vuestra calle, miro hacia el balcón y siento la fortaleza del viento que va abriendo paso al sol de un día de marzo. Un día en que la vida va haciendo camino.

Sigo caminando y tu padre me pide que te recoja, Frida. Y me recibes con el presente en las manos, pura niñez, diciendo: “Núria, Lucía” (sabiendo que hoy celebramos el cumpleaños de mi amiga Núria, madre de Lucía, con un picnic). Y a continuación con un explicativo “bebé salir cabeza”. Tu padre me dice que has estado un rato acompañando a tu madre, que ahora desea estar sola. Y oigo su voz, dentro del agua, y me estremezco. Una voz que siento como una raíz profunda que contiene todo el universo, como un viaje a las entrañas de la vida, a la esencia de la existencia, como un tránsito de la tierra al cielo. Una comadrona me saluda con una sonrisa cálida y silenciosa. Sonrío y vuelvo a estremecerme, eco de la vida que va haciendo camino. Antes de partir te pregunto si deseas llevarte algo y decides coger una muñeca que te cosí cuando eras pequeña, hecha de hilos de amor invisible que se hacen tangibles entre tus manos.

Bajo las escaleras contigo en los brazos, apretada a mi cuerpo y respiramos, juntas. Siento que nunca olvidaré la profundidad de tu voz, hermana, y la respiración compartida contigo, Frida, raíces que habitan y nutren nuestro cuerpo, para siempre. Y la vida haciendo camino, dentro de tu cuerpo, hermana, un cuerpo que es casa, una casa de donde salir y poder volver siempre; casa-memoria, cobijo de alegría de vivir, también refugio de tristeza, rabia y miedo. Casa tejida de hilos de sangre, raíces, sueños y estrellas.

Caminamos juntas hacia mi casa y juegas, ríes, pintas, bailas, me ayudas a preparar el cesto de picnic. Y tu madre, hermana mía, siempre presente. Presente en tu sonrisa, en tu gesto, en tu movimiento, en tu alegría. Presente en tu pregunta: “mamá?”, en tus ojos, en mi cuerpo que te escucha, en mi respuesta: “tu madre está trayendo al mundo a tu hermana. Cuando nazca, tu padre nos llamará y le daremos la bienvenida! ¿Qué le querrás decir?” Te acercas y me abrazas, aprietas los labios y los ojos se te hacen pequeños, tu gesto característico para expresar un beso sutil y delicado. Y el mundo se hace caricia, abierto a la acogida y al amor.

Y vivimos, vamos al picnic, nos encontramos con amigos y amigas, mayores y pequeños, comemos y bebemos, subimos al árbol de grandes raíces, charlamos, paseamos y tu padre (o vuestro, ya) llama y te dice que tu hermana ha nacido. Y dices: “ya ha salido!” Y te abrazo. Te abrazo y me rompo de emoción. Lloro y Núria me abraza. Cuerpos que resuenan. Y pienso en tu cuerpo, hermana, en tu cuerpo haciendo camino a la vida. Y te abrazo desde donde estoy. Y venero el cuerpo, lo más sagrado, el cuerpo-casa. Y lo habito, lo siento, lo reconozco. Cuerpo de mujer, cuerpo que ama y es amado, cuerpo que es vida, luz. Cuerpo-casa.

Brindamos y celebramos la vida. Bienvenida, Heura! Y bailamos con el corazón abierto, con el viento en las mejillas y en el pelo, con todo el cuerpo que resuena con el universo.

Tu hermana Heura ha nacido en casa, en una bienvenida al mundo cálida y amorosa, pero te cuento que tu madre tiene que ir al hospital a curar algunas heridas. Mientras esperamos el momento del encuentro, Lucía te invita a jugar a su casa y la tarde pasa entre juegos de muñecas y casitas, risas y cálida compañía. Se hace de noche y esperamos la llegada de Heura en casa, con la abuela, que te prepara una sopa de estrellas mientras hablamos de la emoción que sentimos esperando conocerla. Tu sonrisa franca y abierta, que hace que tus ojos se reduzcan a grietas y tus mejillas se conviertan en esferas de luz, es la mejor muestra de la emoción que invade toda la casa. Y mientras te comes la sopa, algunas estrellas se escapan y ruedan por tu rostro y por tus dedos y siento que la noche se ilumina.

Pides que te cuente el cuento de Caperucita y cuando llegamos a la parte que la abuela y su nieta salen de la barriga del lobo, dices: “ya ha salido!” Y sonríes. Me asombro de tu sabiduría para elaborar las vivencias de la propia vida, y pienso en la sabiduría de la infancia y en el respeto profundo que ésta se merece por parte de los adultos que os acompañamos en el proceso de crecimiento.

Es tarde y el sueño te visita. Nos estiramos en el sofá y mientras dices “mama, papa, Frida, bebé” me pides que te acaricie la barriga, la barriga donde la vida crece. Te duermes y esperamos que la vida que ha hecho camino llegue a casa. Cuerpo-casa.

 

Hoy hace 32 años que la vida hacía camino y yo me convertía tu hermana mayor. Te quiero, María, hermana.

Hoy hace 5 días que la vida hacía camino y te convertías en hermana mayor de Heura. Gracias por tu compañía, Frida, guía de vida.

Os quiero, Frida y Heura, hermanas. Muy feliz de ser tía, para siempre.

Infinitas gracias a las comadronas Lucía, María y Laia, por acompañar la vida con amor y respeto y a Martí, padre amoroso.

 

10 de marzo de 2016. Tanit (Tata)

Ballen mitjons (en 5 temps de moviment sostingut)

A la Frida, a la infància

 

 Ir en el ritmo como una nube va en el viento,

no estar en, sino ser el movimiento.

Cerrar el juicio, cerrar los ojos.

Oír el clac con que se rompen los cerrojos.

Bailar, bailar, bailar, bailar!

Me guías tú o yo te guío?

Será que me guías tú o que yo te guío

mi cuerpo al tuyo y el tuyo al mío.

 

Bailar en la cueva. Jorge Drexler

 

-1-

Em desperto i roba estesa voleia més enllà de la finestra. Un aire suau la fa moure lleugerament i em fixo en els petits mitjons que, sostinguts en un fil fi de ferro, comencen a difuminar-se amb l’arribada de la llum d’un sol esmorteït d’un matí d’octubre.

1robaestesa

 

Moure: [del llatí movere] Posar en acció.
Sostenir: [del llatí sustinere] Ajudar algú o alguna cosa perquè no defalleixi, no decaigui, no s’abaixi.

Moure’s? Sostenir-se?

Fa molts dies que aquestes paraules ballen dins meu, en una època intensa en la qual el meu cos, la meva ment i el meu cor vibren sostenint les emocions dels infants que comencen l’escola i es separen de la família. Tal vegada per aquest motiu, aquest matí em sento cansada, connectada amb el meu sentir, i només sóc capaç de fixar la meva atenció en el detall del moviment d’uns mitjons que sembla que juguin entre cel i terra, en moviment sostingut. El mateix aire que vincla la roba ha fet que s’obri el porticó de la meva habitació, descobrint un bocí de paisatge nou que esdevé, sense saber-ho, una finestra oberta des de la qual recórrer nous sentirs i pensaments.

 

-2-

Camino cap a casa teva, m’esperes per passar un dels nostres matins juntes. Em reps, com sempre, amb les teves galtes somrients, un gest que redueix els teus ulls a mínimes escletxes des de les quals percebo la més franca benvinguda.
Et proposo anar al forn a buscar un d’aquells pans amb forma d’animal que tant t’agraden. Acceptes la invitació i una carrera pel passadís per anar a posar-te les sabates revela el teu entusiasme.
Des del moment que vas poder començar a menjar trossets de pa, ja fa més d’un any i alguns mesos, recordo que els nostres passeigs sempre acaben passant pel forn. Ara ja saps dir-me quan vols un pa amb forma d’animal, fas el so d’un cavall galopant (un dels teus animals preferits des de la teva primera vivència a les festes de Sant Medir del barri de Gràcia, on els cavalls sempre regalen caramels als infants), i no calen paraules per entendre’ns.
A aquest forn hi anava quan era petita com tu amb els meus avis a buscar figures de pa (suposo que per aquest record-vivència els meus passos ens han fet tornar-hi passats més de trenta anys). El primer dia que vam anar al forn, només érem una noia i un nadó comprant pa, i avui sento que som la Frida i la seva tieta a qui el senyor forner (“nyó” en el teu particular vocabulari en construcció), des de que sap que els cavalls són els teus preferits, ha dit que mai en faltarien a la botiga i a qui les dependentes ens saluden amb afecte i alegria, mostrant-nos, un a un, amb infinita paciència, tots els animals del dia fins que el teu crit agut desxifra quina és la teva elecció (que no sempre és un cavall). Amb tots ells compartim històries de pans i d’avis i àvies, amb ulls brillants de nostàlgia.

 

2gall

I el galop dels cavalls em fa tornar al cel des d’on imagino que deuen seguir els mitjons assecant-se al ritme de l’aire suau d’un matí d’octubre. Els mitjons sostinguts per un fil i alhora en moviment.

Què ens mou? Què ens sosté?

 

“…un lugar donde cobijarse. ¿De qué está hecho? De costumbres, creo, de las materias primas de la repetición convertidas en un cobijo. Las costumbres lo abarcan todo: las palabras, las bromas, las opiniones, los gestos, los actos (…) Los objetos físicos y los lugares (…) proporcionan el escenario, el emplazamiento de la costumbre, pero no son ellos, sino la costumbre, lo que protege. La argamasa que mantiene en pie este hogar improvisado que es la memoria, incluso para los niños.”

 

Y nuestros rostros, mi vida, breves como fotos. John Berger

 

Falten pocs dies per celebrar dos anys de passeigs juntes, un temps de costums i repeticions que s’han anat forjant a través de la construcció del nostre caminar: anar al forn i compartir l’emoció d’històries d’infantesa, anar a jugar a la plaça, recórrer els mateixos carrers infinites vegades per anar a veure si aquell cartell de la nena amb la cara pintada-que et fascina des de que eres molt petita- encara és al mateix lloc, observar que hi ha cartells que ja no hi són i descobrir-ne de nous, anar a la floristeria a buscar carbassetes per celebrar la tardor que sempre ens recorda el temps de la teva arribada al món, i aturar-nos davant la botiga de llanes on sempre dius “abu” i “tata” perquè saps que l’àvia i la tieta et teixeixen i cusen roba en senyal inequívoc d’amor… i tants d’altres petits detalls, que es repeteixen, incansablement, dia rere dia. Infinits i petits costums quotidians que ens posen en acció i alhora ens donen protecció, que ens permeten habitar el món amb confiança i serenor.

cartell

floristeria

llanesicarabassetes

-3-

Arribem a casa meva, de la teva tieta, on només fa un mes que m’he mudat i en la qual just comencem a construir la nostra memòria de vivències juntes.
T’agrada descobrir les novetats que tota casa nova comporta, però ja hi ha algunes petites costums que s’han anat conformant de manera natural després d’algunes primeres visites: puges amb facilitat al meu llit que és a nivell de terra, des d’on saltes i jugues a obrir i apagar el llum. Mentre et preparo el dinar em fas companyia a la cuina i remenes els armaris i calaixos que estan al teu abast i gaudeixes jugant amb olles i tots els estris que trobes, sobretot descobrint els aliments que s’amaguen al rebost. Quan el dinar és a punt, vas a buscar un tamboret que ja t’has fet teu perquè està fet a mida perquè puguis seure a la tauleta baixa del menjador, des del qual pots aixecar-te quan et canses d’estar asseguda i tornar-hi quan vols seguir menjant.

Avui la mare arribarà més tard i després de dinar, et visita la son. Estàs acostumada a dormir al llit dels teus pares i gairebé mai t’has adormit en un altre llit, en una altra casa, amb l’absència, sobretot de la teva mare, qui amb molta dedicació i amor, t’ha ajudat a dormir cada nit (i cada dormideta de mig matí, i cada migdiada, i cada dormideta de tarda…) durant els teus dos primers anys de vida. Em sento indecisa, dubto de poder satisfer la teva necessitat de descans, -sempre queda l’estratègia de sortir al carrer i que t’adormis amb el moviment del cotxet-però decideixo confiar que trobaràs en mi el sosteniment necessari per deixar-te anar i dormir.
Ens estirem al meu llit i mirem algunes revistes que t’agraden, t’aixeques moltes vegades, a jugar a obrir i tancar el llum, a fer un pipi a l’orinal, a buscar contes…fins que poc a poc el moviment intens del teu cos es va calmant i comencen els badalls i el ulls es fan petits de son. Anem a la cuina a escalfar el biberó –“calentó”- em demanes, i tornem al llit. Agafes la fotografia de la meva tauleta de nit on surten les dues nenes que més estimo-tu i la nostra amiga Lucía-, fas un petó a la imatge de cada una i te l’apropes i apretes contra el propi cos. T’estires i sento que el teu cos es deixa anar sobre els llençols mentre lenta i serenament, tanques els ulls. Estic estirada al teu costat i sento com vas deixant anar el teu cos, confiat, segur que aquí i ara pot descansar. Amb una mà agafes el biberó i amb l’altra fas la pipa, mentre mous una cama que busca el contacte amb la meva mà. Et pregunto si vols que t’acariciï la cama i em dones permís, el moviment es va fent cada vegada més petit i el dit llisca fora de la teva boca i el biberó cau de la mà. Només sento respirar. T’has adormit*

 

revista

dormirdetall

*Sento que les paraules es queden curtes per expressar la vivència d’aquest trànsit cap al descans, falten mots per explicar les sensacions d’un procés que ha durat gairebé una hora i mitja i que requereix d’una entrega i delicadesa profundes. I penso en la mare de la Frida i en la seva dedicació durant gairebé 730 dies d’acompanyar el seu son amb amor i respecte. Un acompanyament matern que crec que fa possible que avui t’adormis plàcidament amb mi i que em commou profundament.

 

I en el silenci torna a mi la imatge dels mitjons. No els veig perquè els porticons estan tancats, però sé que hi són, voleiant més enllà de la finestra que ara vetlla el teu son.
Com et sents, petita, estant en les mans de l’altre? Què et sosté? Què et permet deixar-te anar en les meves mans? Com em sento jo, que et sostinc? On em sostinc jo? 

Vincle: [del llatí vinculum “lligam”, i aquest, de vincire “lligar”] LLigam moral, unió, relació, sovint subjecció, que hi ha entre dues persones.

Serà que el vincle entre nosaltres ens sosté i ens permet deixar-nos anar i confiar en la vida? Un vincle fet a partir de la relació de coneixença mútua que hem anat teixint amb extrema delicadesa, temps, dedicació i escolta. Una relació que lliga i sosté i que des d’aquest sostenir, permet desplegar el moviment i la llibertat. Un vincle construït a partir d’arrels fermes que dónen ales per moure’s i créixer. Un vincle basat en el donar i rebre, cadascuna des del seu lloc, tu com a infant i jo com a adult. Un vincle de matèria invisible, de fils forjats de tendresa i temps. Fils que ballen i a vegades s’aturen, alhora ferms i fràgils, vius.
 

sabates

-4-

Et despertes i després de mandrejar uns minuts als meus braços, ens apropem a la finestra per obrir els porticons i deixar entrar la llum. Et fixes que al terrat del davant hi ha una noia que ens somriu. Somriu mentre desesté uns mitjons, els “nostres” mitjons. Somric per dins i ens saludem. Dic hola i tu mous la maneta, suaument, encara amb el cos mig adormit, mentre mirem com els mitjons i la resta de roba estesa fan els darrers moviments abans de desaparèixer de l’horitzó.

-5-

T’acompanyo a casa (o potser seria més ajustat dir que ens acompanyem) per retrobar-te amb el pare i la mare. Fins fa ben poc pensava, en la meva tasca com a mestra, que acompanyava els infants en el viatge de la vida, però des del teu naixement he sentit-i des d’aquest sentir tracto d’anar canviant el meu pensar i el meu fer-que l’acompanyament és mutu: acompanyant-te (desitjo que et sentis sostinguda, protegida, estimada i alhora capaç i lliure en la meva companyia), sento que s’obren moltes finestres fins ara tancades en el meu sentir, i que el meu ésser més profund es mou, s’il.lumina i s’expandeix, es fa conscient i creix.

 

ombres

Ens sentim sostingudes i estem acompanyades

 

Acompanyar: anar (amb algú) per escortar-lo, custodiar-lo, fer-li costat, guiar-lo/ Ajudar al moviment guiant-lo, sostenint-lo.

 

Acompanyar(-te, -me, -nos) sento que ens posa en acció, ens mou, ens fa ballar, i en aquest moviment, ens sostenim mútuament, recorrent llums i també ombres, estimant-nos amb tendresa i delicadesa, donant-nos temps d’escolta, de mirar al ulls, de donar-nos les mans i créixer. I tot aquest moviment no és unidireccional, sinó que és un joc recíproc de donar i rebre, d’energia que es mou, ens commou i ens transforma.
 
Moviment: [s.XIV, de moure] FILOS Esdevenir
Esdevenir: [s.XIII, d’un encreuament dels verbs evenire ‘sortir, escaure’s, produir-se’ i devenire ‘venir baixant, caure’, tots dos deriven de venire ‘venir’] Passar d’un estat a un altre, adquirir un nou estat, una nova qualitat, un nou caràcter/FILOS Procés de transformació del real que passa d’una forma d’ésser a una altra de diferent.

 

Tornant al pa que tant t’agrada, com la farina i l’aigua, que en barrejar-se a través de la mà de l’ésser humà esdevenen pa, sento que tu i jo, juntes, ens transformem, i que entre les nostres mans es (con)juga la vida, que sempre balla. I esdevenim juganeres, ballarines, vitals, lleugeres, lluminoses…com els mitjons voleiant sobre un fil al ritme harmoniós de l’aire d’octubre. Gràcies pel ball, Frida.

 

M’agradaria agrair la tasca del David i la Laia, formadors del Seminari 0-6 de les Escoles Sostenibles i de la Maribel, la Betlem i la meva germana Maria, formadores de les sessions de moviment de Río Abierto, i als meus companys/es, pels espais que construeixen de cura i inspiració, que sento com dues finestres obertes a la (trans)-formació i de dir sí a la vida, en majúscules.

I també gràcies als infants i a les meves companyes de l’escola, amb qui tractem, dia a dia, amb entrega intensa, d’obrir petites finestres de sentirs, accions i pensaments que ens permetin acompanyar-nos amb amor i respecte.

De camí al mar…

 

Las lágrimas van al cielo
y vuelven a tus ojos desde el mar.
El tiempo se va, se va y no vuelve
y tu corazón va a sanar
va a sanar
va a sanar…

Sanar. Jorge Drexler

 

A la Lucía, per buscar els camins per arribar al mar 

En memòria de generacions sàvies que s’apaguen però que segueixen il.luminant el camí i guiant els nostres passos

 

Fa algunes setmanes que no et veig i proposes arribar fins al mar.

Poc després de retrobar-nos, m’expliques que la Joana Raspall ha mort i que a casa tens dos llibres seus. Et dic que sento que la poetessa deu haver passat cent anys de vida feliços escrivint i que sempre podrem recordar-la a través de les seves paraules.
També em dius que ha mort un home de qui no recordes el nom que va lluitar pels negres del món. Et dic el seu nom i m’expliques que va lluitar contra homes blancs dolents i mentre passegem direcció al mar, un mar encara llunyà, tracto d’explicar-te, amb paraules que pugui entendre un infant de cinc anys, que més enllà de la dicotomia blanc-negre/bo-dolent, Nelson Mandela va haver de pensar, parlar i fer molt tant amb blancs com amb negres per arribar a bon port.

Seguim caminant i deus sentir la conversa entre la teva mare i jo quan recordem que Nelson Mandela va estar gairebé trenta anys a la presó, perquè en algun moment fas referència a la paraula delinqüència. Seguim parlant de blancs, negres, presons, pau, guerra…i seguim caminant.
Caminem i de sobte em dones la mà i preguntes:
-“Tanit, i nosaltres què som?”

No sé què som, només sé que anem camí del mar, un mar encara llunyà.  I recordo la meva àvia.

Calidesa i silenci.

mar1

Seguim caminant i després de recórrer uns quants carrers que ens fan sentir el mar més proper, parlem del Nadal i et proposo un dia de les vacances per fer galetes amb la meva mare que fa molt temps que no et veu i t’enyora. I t’explico que la meva mare sempre em pregunta per tu i que quan ho fa no et diu pel teu nom, Lucía, sinó que et diu “Uruguau”. Et pregunto si recordes d’on ve aquest sobrenom i el teu mig somriure em fa intuir que desitges que t’ho recordi. O potser sóc jo qui necessito recordar-ho. Ho recordem. La meva mare et diu així des d’un dia de setembre de 2011 que vas inventar per primer cop aquesta paraula en una conversa que ens va arribar al cor:

Lucía: Qui t’ha donat aquesta sorra?
Tanit: La meva germana. Me la va portar d’una platja que està molt lluny, a l’Uruguay. Saps qui va néixer a l’Uruguay? El Drexler! I com que la meva germana sap que m’agrada molt, me l’ha portat de record. S’hi ha d’anar en avió, és un viatge molt llarg. Quan tingui diners, hi aniré de viatge.
Lucía: A mi també m’agrada molt el Drexler i l'”Uruguau”! Saps que a la guardiola tinc molts diners? La podem trencar quan estigui plena i anar a l'”Uruguau”, la Tanit, la Lucía i la mama. Saps què penso? Que l'”Uruguau” no deu estar més lluny que Cabrera!

Et recordo que tenies tres anys i que vam sentir molta emoció amb les teves paraules i m’abraces i sospires tot dient: “Aix, com passa el temps!”

No sé si podrem salvar la distància entre els mars de Cabrera i l’Uruguay

i el temps que inevitablement transcorre,

només sento que m’abraces profundament i que el mar és, aquí i ara, entre els nostres braços.

Calidesa i presència.

mar2

Passa el matí d’un diumenge qualsevol i no arribem al mar. El temps fuig, els peus estan cansats i el mar encara s’intueix massa llunyà.

Marxes a dinar i acomiado el matí abraçant la meva neboda Frida, d’un mes i una setmana de vida, que avui estrena el vestit que li vaig regalar en néixer.
I penso en els camins per arribar al mar que ens esperen per recórrer entre nosaltres, plens de preguntes i tal vegada d’algunes respostes. Camins que tracen el temps i la distància, camins que guareixen el cor.

Gràcies, Lucía i Frida, pels camins recorreguts i pels que ens esperen per recórrer.

No sé si arribarem al mar, però seguirem caminant en companyia.

En amor i bona companyia.

mar3