Ballen mitjons (en 5 temps de moviment sostingut)

A la Frida, a la infància

 

 Ir en el ritmo como una nube va en el viento,

no estar en, sino ser el movimiento.

Cerrar el juicio, cerrar los ojos.

Oír el clac con que se rompen los cerrojos.

Bailar, bailar, bailar, bailar!

Me guías tú o yo te guío?

Será que me guías tú o que yo te guío

mi cuerpo al tuyo y el tuyo al mío.

 

Bailar en la cueva. Jorge Drexler

 

-1-

Em desperto i roba estesa voleia més enllà de la finestra. Un aire suau la fa moure lleugerament i em fixo en els petits mitjons que, sostinguts en un fil fi de ferro, comencen a difuminar-se amb l’arribada de la llum d’un sol esmorteït d’un matí d’octubre.

1robaestesa

 

Moure: [del llatí movere] Posar en acció.
Sostenir: [del llatí sustinere] Ajudar algú o alguna cosa perquè no defalleixi, no decaigui, no s’abaixi.

Moure’s? Sostenir-se?

Fa molts dies que aquestes paraules ballen dins meu, en una època intensa en la qual el meu cos, la meva ment i el meu cor vibren sostenint les emocions dels infants que comencen l’escola i es separen de la família. Tal vegada per aquest motiu, aquest matí em sento cansada, connectada amb el meu sentir, i només sóc capaç de fixar la meva atenció en el detall del moviment d’uns mitjons que sembla que juguin entre cel i terra, en moviment sostingut. El mateix aire que vincla la roba ha fet que s’obri el porticó de la meva habitació, descobrint un bocí de paisatge nou que esdevé, sense saber-ho, una finestra oberta des de la qual recórrer nous sentirs i pensaments.

 

-2-

Camino cap a casa teva, m’esperes per passar un dels nostres matins juntes. Em reps, com sempre, amb les teves galtes somrients, un gest que redueix els teus ulls a mínimes escletxes des de les quals percebo la més franca benvinguda.
Et proposo anar al forn a buscar un d’aquells pans amb forma d’animal que tant t’agraden. Acceptes la invitació i una carrera pel passadís per anar a posar-te les sabates revela el teu entusiasme.
Des del moment que vas poder començar a menjar trossets de pa, ja fa més d’un any i alguns mesos, recordo que els nostres passeigs sempre acaben passant pel forn. Ara ja saps dir-me quan vols un pa amb forma d’animal, fas el so d’un cavall galopant (un dels teus animals preferits des de la teva primera vivència a les festes de Sant Medir del barri de Gràcia, on els cavalls sempre regalen caramels als infants), i no calen paraules per entendre’ns.
A aquest forn hi anava quan era petita com tu amb els meus avis a buscar figures de pa (suposo que per aquest record-vivència els meus passos ens han fet tornar-hi passats més de trenta anys). El primer dia que vam anar al forn, només érem una noia i un nadó comprant pa, i avui sento que som la Frida i la seva tieta a qui el senyor forner (“nyó” en el teu particular vocabulari en construcció), des de que sap que els cavalls són els teus preferits, ha dit que mai en faltarien a la botiga i a qui les dependentes ens saluden amb afecte i alegria, mostrant-nos, un a un, amb infinita paciència, tots els animals del dia fins que el teu crit agut desxifra quina és la teva elecció (que no sempre és un cavall). Amb tots ells compartim històries de pans i d’avis i àvies, amb ulls brillants de nostàlgia.

 

2gall

I el galop dels cavalls em fa tornar al cel des d’on imagino que deuen seguir els mitjons assecant-se al ritme de l’aire suau d’un matí d’octubre. Els mitjons sostinguts per un fil i alhora en moviment.

Què ens mou? Què ens sosté?

 

“…un lugar donde cobijarse. ¿De qué está hecho? De costumbres, creo, de las materias primas de la repetición convertidas en un cobijo. Las costumbres lo abarcan todo: las palabras, las bromas, las opiniones, los gestos, los actos (…) Los objetos físicos y los lugares (…) proporcionan el escenario, el emplazamiento de la costumbre, pero no son ellos, sino la costumbre, lo que protege. La argamasa que mantiene en pie este hogar improvisado que es la memoria, incluso para los niños.”

 

Y nuestros rostros, mi vida, breves como fotos. John Berger

 

Falten pocs dies per celebrar dos anys de passeigs juntes, un temps de costums i repeticions que s’han anat forjant a través de la construcció del nostre caminar: anar al forn i compartir l’emoció d’històries d’infantesa, anar a jugar a la plaça, recórrer els mateixos carrers infinites vegades per anar a veure si aquell cartell de la nena amb la cara pintada-que et fascina des de que eres molt petita- encara és al mateix lloc, observar que hi ha cartells que ja no hi són i descobrir-ne de nous, anar a la floristeria a buscar carbassetes per celebrar la tardor que sempre ens recorda el temps de la teva arribada al món, i aturar-nos davant la botiga de llanes on sempre dius “abu” i “tata” perquè saps que l’àvia i la tieta et teixeixen i cusen roba en senyal inequívoc d’amor… i tants d’altres petits detalls, que es repeteixen, incansablement, dia rere dia. Infinits i petits costums quotidians que ens posen en acció i alhora ens donen protecció, que ens permeten habitar el món amb confiança i serenor.

cartell

floristeria

llanesicarabassetes

-3-

Arribem a casa meva, de la teva tieta, on només fa un mes que m’he mudat i en la qual just comencem a construir la nostra memòria de vivències juntes.
T’agrada descobrir les novetats que tota casa nova comporta, però ja hi ha algunes petites costums que s’han anat conformant de manera natural després d’algunes primeres visites: puges amb facilitat al meu llit que és a nivell de terra, des d’on saltes i jugues a obrir i apagar el llum. Mentre et preparo el dinar em fas companyia a la cuina i remenes els armaris i calaixos que estan al teu abast i gaudeixes jugant amb olles i tots els estris que trobes, sobretot descobrint els aliments que s’amaguen al rebost. Quan el dinar és a punt, vas a buscar un tamboret que ja t’has fet teu perquè està fet a mida perquè puguis seure a la tauleta baixa del menjador, des del qual pots aixecar-te quan et canses d’estar asseguda i tornar-hi quan vols seguir menjant.

Avui la mare arribarà més tard i després de dinar, et visita la son. Estàs acostumada a dormir al llit dels teus pares i gairebé mai t’has adormit en un altre llit, en una altra casa, amb l’absència, sobretot de la teva mare, qui amb molta dedicació i amor, t’ha ajudat a dormir cada nit (i cada dormideta de mig matí, i cada migdiada, i cada dormideta de tarda…) durant els teus dos primers anys de vida. Em sento indecisa, dubto de poder satisfer la teva necessitat de descans, -sempre queda l’estratègia de sortir al carrer i que t’adormis amb el moviment del cotxet-però decideixo confiar que trobaràs en mi el sosteniment necessari per deixar-te anar i dormir.
Ens estirem al meu llit i mirem algunes revistes que t’agraden, t’aixeques moltes vegades, a jugar a obrir i tancar el llum, a fer un pipi a l’orinal, a buscar contes…fins que poc a poc el moviment intens del teu cos es va calmant i comencen els badalls i el ulls es fan petits de son. Anem a la cuina a escalfar el biberó –“calentó”- em demanes, i tornem al llit. Agafes la fotografia de la meva tauleta de nit on surten les dues nenes que més estimo-tu i la nostra amiga Lucía-, fas un petó a la imatge de cada una i te l’apropes i apretes contra el propi cos. T’estires i sento que el teu cos es deixa anar sobre els llençols mentre lenta i serenament, tanques els ulls. Estic estirada al teu costat i sento com vas deixant anar el teu cos, confiat, segur que aquí i ara pot descansar. Amb una mà agafes el biberó i amb l’altra fas la pipa, mentre mous una cama que busca el contacte amb la meva mà. Et pregunto si vols que t’acariciï la cama i em dones permís, el moviment es va fent cada vegada més petit i el dit llisca fora de la teva boca i el biberó cau de la mà. Només sento respirar. T’has adormit*

 

revista

dormirdetall

*Sento que les paraules es queden curtes per expressar la vivència d’aquest trànsit cap al descans, falten mots per explicar les sensacions d’un procés que ha durat gairebé una hora i mitja i que requereix d’una entrega i delicadesa profundes. I penso en la mare de la Frida i en la seva dedicació durant gairebé 730 dies d’acompanyar el seu son amb amor i respecte. Un acompanyament matern que crec que fa possible que avui t’adormis plàcidament amb mi i que em commou profundament.

 

I en el silenci torna a mi la imatge dels mitjons. No els veig perquè els porticons estan tancats, però sé que hi són, voleiant més enllà de la finestra que ara vetlla el teu son.
Com et sents, petita, estant en les mans de l’altre? Què et sosté? Què et permet deixar-te anar en les meves mans? Com em sento jo, que et sostinc? On em sostinc jo? 

Vincle: [del llatí vinculum “lligam”, i aquest, de vincire “lligar”] LLigam moral, unió, relació, sovint subjecció, que hi ha entre dues persones.

Serà que el vincle entre nosaltres ens sosté i ens permet deixar-nos anar i confiar en la vida? Un vincle fet a partir de la relació de coneixença mútua que hem anat teixint amb extrema delicadesa, temps, dedicació i escolta. Una relació que lliga i sosté i que des d’aquest sostenir, permet desplegar el moviment i la llibertat. Un vincle construït a partir d’arrels fermes que dónen ales per moure’s i créixer. Un vincle basat en el donar i rebre, cadascuna des del seu lloc, tu com a infant i jo com a adult. Un vincle de matèria invisible, de fils forjats de tendresa i temps. Fils que ballen i a vegades s’aturen, alhora ferms i fràgils, vius.
 

sabates

-4-

Et despertes i després de mandrejar uns minuts als meus braços, ens apropem a la finestra per obrir els porticons i deixar entrar la llum. Et fixes que al terrat del davant hi ha una noia que ens somriu. Somriu mentre desesté uns mitjons, els “nostres” mitjons. Somric per dins i ens saludem. Dic hola i tu mous la maneta, suaument, encara amb el cos mig adormit, mentre mirem com els mitjons i la resta de roba estesa fan els darrers moviments abans de desaparèixer de l’horitzó.

-5-

T’acompanyo a casa (o potser seria més ajustat dir que ens acompanyem) per retrobar-te amb el pare i la mare. Fins fa ben poc pensava, en la meva tasca com a mestra, que acompanyava els infants en el viatge de la vida, però des del teu naixement he sentit-i des d’aquest sentir tracto d’anar canviant el meu pensar i el meu fer-que l’acompanyament és mutu: acompanyant-te (desitjo que et sentis sostinguda, protegida, estimada i alhora capaç i lliure en la meva companyia), sento que s’obren moltes finestres fins ara tancades en el meu sentir, i que el meu ésser més profund es mou, s’il.lumina i s’expandeix, es fa conscient i creix.

 

ombres

Ens sentim sostingudes i estem acompanyades

 

Acompanyar: anar (amb algú) per escortar-lo, custodiar-lo, fer-li costat, guiar-lo/ Ajudar al moviment guiant-lo, sostenint-lo.

 

Acompanyar(-te, -me, -nos) sento que ens posa en acció, ens mou, ens fa ballar, i en aquest moviment, ens sostenim mútuament, recorrent llums i també ombres, estimant-nos amb tendresa i delicadesa, donant-nos temps d’escolta, de mirar al ulls, de donar-nos les mans i créixer. I tot aquest moviment no és unidireccional, sinó que és un joc recíproc de donar i rebre, d’energia que es mou, ens commou i ens transforma.
 
Moviment: [s.XIV, de moure] FILOS Esdevenir
Esdevenir: [s.XIII, d’un encreuament dels verbs evenire ‘sortir, escaure’s, produir-se’ i devenire ‘venir baixant, caure’, tots dos deriven de venire ‘venir’] Passar d’un estat a un altre, adquirir un nou estat, una nova qualitat, un nou caràcter/FILOS Procés de transformació del real que passa d’una forma d’ésser a una altra de diferent.

 

Tornant al pa que tant t’agrada, com la farina i l’aigua, que en barrejar-se a través de la mà de l’ésser humà esdevenen pa, sento que tu i jo, juntes, ens transformem, i que entre les nostres mans es (con)juga la vida, que sempre balla. I esdevenim juganeres, ballarines, vitals, lleugeres, lluminoses…com els mitjons voleiant sobre un fil al ritme harmoniós de l’aire d’octubre. Gràcies pel ball, Frida.

 

M’agradaria agrair la tasca del David i la Laia, formadors del Seminari 0-6 de les Escoles Sostenibles i de la Maribel, la Betlem i la meva germana Maria, formadores de les sessions de moviment de Río Abierto, i als meus companys/es, pels espais que construeixen de cura i inspiració, que sento com dues finestres obertes a la (trans)-formació i de dir sí a la vida, en majúscules.

I també gràcies als infants i a les meves companyes de l’escola, amb qui tractem, dia a dia, amb entrega intensa, d’obrir petites finestres de sentirs, accions i pensaments que ens permetin acompanyar-nos amb amor i respecte.

Enviar comentari

  

  

  


*

pots fer servir aquests HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>