De T a L

Carta d’amor d’una educadora d’escola bressol als infants

o com aprendre a teixir el món amb amor, temps i presència*

arcstmartiL

 

“Arc de Sant Martí”  Dibuix de L (3 anys i 1 mes)

 

A la meva àvia, pels fils que han teixit el nostre món i que em permeten acompanyar amb amor
Als infants que m’acompanyen i a qui acompanyo, pels fils que teixim junts i que ens permeten construir nous móns

Estimada L.,

El dia que ens vam conèixer semblaves una marieta, amb el teu bonic vestit vermell amb topos negres que protegia el teu cos encara rodonet com el del nadó que estaves deixant de ser. Em vaig fixar en el teu vestit perquè el mostraves amb molta emoció i em va semblar que per la teva mare també era important. M’agrada imaginar que la mare celebrava l’inici de curs amb una nova mestra amb l’alegria que representa retrobar-se amb l’escola on la teva filla ha crescut durant els seus primers mesos de vida i a la qual tornàveu, després dels mesos d’estiu, amb el cor ple d’expectatives i il.lusions.

I gairebé dos anys més tard de la nostra primera trobada, recordo el teu vestit com si fos avui. Potser perquè les històries de vestits m’emocionen, em fan pensar en la meva mare i la meva àvia, que teixint els vestits a la nostra família (amb el plaer del fer amb amor, dedicació i temps per l’altre), donen forma al meu món.  I penso que el teu vestit de marieta formarà part del teu relat familiar, dels records familiars de la teva infantesa que des d’aquella tarda a l’escola sempre anirà lligat amb el començament de la construcció del nostre vincle.

Històries de vestits que, encara desconegudes, comencen a teixir un petit fil invisible entre tu i jo.

Jo acabava d’arribar a l’escola, adaptant-me a les seves formes i als seus ritmes. Escola que ja era terreny conegut per tu: espai on vas fer els teus primers passos, on vas començar a construir vincles de confiança amb adults diferents de la teva família i a establir  modalitats d’aprenentatge i de relació, quan vas arribar-hi un any abans, quan eres un nadó.

El vermell del teu vestit acompanyava la passió que vaig intuir que formava part del teu caràcter. Des dels primers dies de la nostra convivència, vaig poder observar que et mostraves enèrgica, segura de tu mateixa, sabent què desitjaves i què no en cada moment, amb una gran autonomia i amb un gran desig per investigar i descobrir el món des de la teva pròpia acció. I una de les coses que no t’agradaven era que una desconeguda com jo et canviés el bolquer o et digués què fer i què no.  I mostraves la teva disconformitat amb implacable energia. I vaig sentir, després d’observar-te i escoltar-te atenta i profundament, que demanaves respecte pels teus desitjos, ritmes, per les teves maneres de ser i d’estar. I així, poc a poc, amb respecte i delicadesa, teixint el vincle necessari per a arribar a entendre’ns,  sense pressa però sense pausa, dia a dia les teves reticències d’entrar en relació amb mi, es van anar transformant en moments compartits on el plaer començava a desplegar-se.

La finesa del fil que ens uneix comença, imperceptiblement, a enfortir-se.

A l’inici de curs, des de l’escola vam proposar elaborar un quadern viatger, que anés de casa a l’escola i viceversa, on es puguessin recollir tots aquells  petits esdeveniments de la vida quotidiana que en realitat són grans moments en la vida dels infants i també dels adults. De seguida vas connectar amb la proposta, en part per la gran il.lusió amb què la va acollir la teva mare i reforçada per l’alegria amb la qual la mestra i el grup d’infants amb qui comparties el dia a dia a l’escola, acollia  l’arribada de noves senyals del teu viatge. Alegria pel teu viatge, que també era, en part, nostre.

Un dia vas arribar a l’escola amb el teu quadern viatger ple de fotografies, però  només tenies ulls per una. Ens ensenyaves amb insistència la imatge d’un Arc de Sant Martí i ens explicaves, amb el teu llenguatge incipient, i encara un xic rudimentari, el que havies descobert al cel. Es percebia que era quelcom important per tu, potser perquè allò desconegut ens interessa perquè s’intueix que hi ha molt per descobrir, o també perquè va ser un moment de plaer compartit amb la mare o potser per tot plegat o per altres motius que no contempla la meva imaginació.

Ens els mesos successius, quan apareixia un Arc de Sant Martí en algun conte o fotografia, els teus ulls s’il.luminaven i el teu somriure s’eixamplava. En dies de pluja, miràvem el cel des de la finestra per si la pluja i el sol s’unien i ens permetien veure el teu estimat Arc de Sant Martí i gaudir dels seus colors i la seva llum plegats.

En aquells temps t’agradava molt jugar amb material inespecífic, sobretot amb pinces i cadenes. Recordo el dia que vas estar concentradíssima durant molts minuts, enganxant-te pinces al vestit (tasca molt difícil per les petites mans d’un infant que implica un gran domini de la coordinació òculo-manual i de la motricitat fina), sense defallir quan et queien. Caiguda que t’obligava a reajustar constantment la teva acció per aconseguir el teu objectiu. Et mostraves molt perseverant, insisitint en els teus moviments, refent la pressió dels teus dits sobre la pinça, posant atenció en com unir la pinça amb la tela del teu vestit, descobrint profundament les característiques de l’objecte i la matèria i el seu comportament sobre el teu cos.

Amb les cadenes tractaves d’embolcallar-te el cos. Estaves asseguda i en  passaves una per les teves cames tot tractant de posar-te en peu. Però en aixecar-te, la cadena era massa curta i es desmuntava i es trencava el cercle que havies construït al voltant del teu cos. Ho vas provar infinites vegades, repetint la mateixa acció amb petites variacions. Sense defallir, forta com la cadena que manipulaves amb gran concentració.

Dies després, manipulant cadenes i tubs de plàstic sense aparentment cap pla establert, de sobte et sento xiuxiuejant una cançó d’un Arc de Sant Martí desconeguda per mi i baixo la mirada cap a les teves mans. El que intueixo que està passant m’obliga a baixar tot el meu cos a la teva alçada, a una distància prudencial que no destorbi la teva concentració ni envaeixi el teu espai de creació, però que em permeti veure el teu cos, i el teu pensament, en acció.

Les teves petites mans, amb gran precisió, han disposat un tub de color taronja sobre el terra, que ja de manera natural té forma d’arc. Sembla l’inici d’una composició, perquè a partir d’aquest primer element, les teves mans van distribuint diferents cadenes, una sota a l’altra, paral.leles al primer tub. Després de dies i dies de recerca amb tot el teu ésser, els teus sentits, el teu cos i el teu pensament, representes simbòlicament un Arc de Sant Martí.

I els colors de l’Arc de Sant Martí arriben a l’escola a través de les teves mans. I la seva llum a través del teu somriure , ple de satisfacció i plenitud.

Unes mans riques en manipulació lliure de material, de descoberta de les característiques dels objectes i de les seves possibilitats en relació amb altres objectes i amb el propi cos, mans lliures i investigadores que et permeten començar a representar el món. Un món que aprens a captar a través de la pròpia acció, a partir de tu mateixa, amb llibertat de pensament i de moviment. Un món que, quan siguis gran, confio que sentiràs capaç de transformar amb les teves mans, amb les teves accions i pensaments i en relació amb les mans transformadores d’altres persones, que com tu, durant la seva infantesa, van tenir l’oportunitat de descobrir i representar el món per ells mateixos i en relació als altres.

I ara, recordant tot aquest procés intern complex que vas viure durant el primers mesos de la nostra convivència juntes i en companyia dels teus companys i companyes, penso que potser t’estaves fent moltes preguntes que no sé si necessiten resposta o si la resposta ha estat el propi procés de recerca intensa i persistent per descobrir allò que amaga l’Arc de Sant Martí. Recerca que es manifesta en els teus moviments que buscaven embolcallar el teu cos amb la cadena, en el teu joc concentrat amb les cadenes simbolitzant l’Arc de Sant Martí…una recerca que busca entendre el món, sentir-s’hi com a casa, una casa que ens embolcalla i protegeix, com les cadenes en el teu cos, com la il.lusió compartida amb la mare davant la descoberta de la llum i dels colors, de la pluja i el sol, de l’emoció compartida amb els altres companys/es…una casa que ens acull alhora que ens dóna ales per descobrir què hi ha més enllà, amb la confiança que més enllà, malgrat les dificultats, hi trobarem les meravelles del món.

Les descobertes i la llibertat eixamplen els fils i tenyeixen  de color els fils del teu món, del nostre món.

Un món que en aquests últims temps per mi ha perdut la seva forma, el seu sentit. Així torno a retrobar-me amb els infants del grup a qui acompanyo després de força temps d’absència per algunes malalties fisíques i ferides profundes en l’ànima després de la mort de la meva estimada àvia, amb el meu món trencat en mil bocins.

El dia del nostre retrobament, hi ha infants que corren cap a mi a abraçar-me amb els braços oberts, altres que em miren des de lluny, cadascú amb la seva particular manera de retrobar-se i donar la benvinguda. Saludo a tots els infants, alguns no es volen apropar i respecto la seva distància, mentre m’assec i miro com han crescut en la meva absència.

Quan he entrat m’has mirat i has seguit amb el teu joc. Ja asseguda i recuperant-me de l’emoció que m’envaeix (només fa quatre dies que estava acomiadant-me de la meva àvia amb les nostres mans entrellaçades), sento les teves mans. Unes mans, que sense paraules, toquen la meva falda, com demanant permís per seure-hi. Seus i restes en silenci. M’acompanyes amb la teva presència i no et mous fins que decideixo marxar per tornar la setmana següent amb infinita tristesa però amb la il.lusió de seguir acompanyant els petits i petites amb qui he teixit fils indestructibles. Indestructibles perquè estan fets d’amor i respecte.

Fils d’amor que recomponen el món quan sembla massa trencat.

S’apropa l’hora del comiat després de molts dies de créixer junts. Hi ha dies que coincideixo amb tu de camí a l’escola i sempre es repeteix la mateixa escena si tu em descobreixes abans que jo. Sento la teva veu enèrgica cridant el meu nom, amb una i que s’allarga en senyal d’alegria.

I quan em giro les paraules sobren, el teu somriure ho abarca tot i obre les possibilitats del dia que just comença.

Un d’aquests dies de trobada, plou, i et trobo ben equipada amb un paraigües i unes botes que et permeten anar cap a l’escola trepitjant tots els bassals d’aigua que trobes pel camí. Avui sóc jo la que et descobreixo, plena d’alegria de viure, i m’agrada caminar lentament sense que adverteixis la meva presència per sentir les teves rialles mentre imagino les gotes de pluja en els teus peus. I sento que en un aparentment gris bassal, pot aparèixer reflectit, en qualsevol moment, un bonic Arc de sant Martí, fet dels fils d’amor i repecte que teixim dia a dia a l’escola amb la nostra presència i acompanyament recíprocs. Fils que ens permeten sentir que tenim tot un món per descobrir i transformar en les nostres mans.

Els fils entrellaçats entre nosaltres són invisibles però ferms.

Gràcies infinites a L. i a tots els infants amb qui aprenc cada dia a teixir el món.

Gràcies àvia, pel teu amor i presència infinits com els fils que ens uneixen i que s’estiren, il.limitats, per entrellaçar-se amb els altres.

 

*Carta d’amor basada en les vivències reals entre una educadora i un infant-anomenat L. per preservar el dret a la seva intimitat (en el període que comprèn el seu desenvolupament entre els 18-36 mesos aprox.)-a una escola bressol municipal de Barcelona durant dos anys de convivència i aprenentatge compartit. L. fa referència a l’inicial del nom d’una nena real que ha servit d’inspiració per a teixir les meves paraules, però que pretén ser una expressió d’amor a tots els infants amb qui comparteixo la vida a l’escola i que alhora espera poder contribuir a teixir una narració  complexa i potent del primer cicle de l’Educació Infantil.

1 comment to De T a L

Enviar comentari

  

  

  


*

pots fer servir aquests HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>