Fragments

                                                                                                                                 

                                                                                           Fragments

                                                                                            de silenci,

                                                                                            memòria.

                                                                                            Fragments

                                                                                            en el so

                                                                                            delicat

                                                                                           -imperceptible-

                                                                                           de les agulles,

                                                                                           dels fils.

                                                                                           Fragments

                                                                                           que esdeven

                                                                                           teixit.

                                                                                           Fragments

                                                                                          d’ésser.

                                                                                          Fragments.

 

                                                                                 Tanit Tänzer Domínguez

 

5

2

4

1

3

 

En memòria de la meva àvia, Maria Ara Cutillas

(11 de febrer de 1918 – 6 de gener de 2013)

De camí al mar…

 

Las lágrimas van al cielo
y vuelven a tus ojos desde el mar.
El tiempo se va, se va y no vuelve
y tu corazón va a sanar
va a sanar
va a sanar…

Sanar. Jorge Drexler

 

A la Lucía, per buscar els camins per arribar al mar 

En memòria de generacions sàvies que s’apaguen però que segueixen il.luminant el camí i guiant els nostres passos

 

Fa algunes setmanes que no et veig i proposes arribar fins al mar.

Poc després de retrobar-nos, m’expliques que la Joana Raspall ha mort i que a casa tens dos llibres seus. Et dic que sento que la poetessa deu haver passat cent anys de vida feliços escrivint i que sempre podrem recordar-la a través de les seves paraules.
També em dius que ha mort un home de qui no recordes el nom que va lluitar pels negres del món. Et dic el seu nom i m’expliques que va lluitar contra homes blancs dolents i mentre passegem direcció al mar, un mar encara llunyà, tracto d’explicar-te, amb paraules que pugui entendre un infant de cinc anys, que més enllà de la dicotomia blanc-negre/bo-dolent, Nelson Mandela va haver de pensar, parlar i fer molt tant amb blancs com amb negres per arribar a bon port.

Seguim caminant i deus sentir la conversa entre la teva mare i jo quan recordem que Nelson Mandela va estar gairebé trenta anys a la presó, perquè en algun moment fas referència a la paraula delinqüència. Seguim parlant de blancs, negres, presons, pau, guerra…i seguim caminant.
Caminem i de sobte em dones la mà i preguntes:
-“Tanit, i nosaltres què som?”

No sé què som, només sé que anem camí del mar, un mar encara llunyà.  I recordo la meva àvia.

Calidesa i silenci.

mar1

Seguim caminant i després de recórrer uns quants carrers que ens fan sentir el mar més proper, parlem del Nadal i et proposo un dia de les vacances per fer galetes amb la meva mare que fa molt temps que no et veu i t’enyora. I t’explico que la meva mare sempre em pregunta per tu i que quan ho fa no et diu pel teu nom, Lucía, sinó que et diu “Uruguau”. Et pregunto si recordes d’on ve aquest sobrenom i el teu mig somriure em fa intuir que desitges que t’ho recordi. O potser sóc jo qui necessito recordar-ho. Ho recordem. La meva mare et diu així des d’un dia de setembre de 2011 que vas inventar per primer cop aquesta paraula en una conversa que ens va arribar al cor:

Lucía: Qui t’ha donat aquesta sorra?
Tanit: La meva germana. Me la va portar d’una platja que està molt lluny, a l’Uruguay. Saps qui va néixer a l’Uruguay? El Drexler! I com que la meva germana sap que m’agrada molt, me l’ha portat de record. S’hi ha d’anar en avió, és un viatge molt llarg. Quan tingui diners, hi aniré de viatge.
Lucía: A mi també m’agrada molt el Drexler i l'”Uruguau”! Saps que a la guardiola tinc molts diners? La podem trencar quan estigui plena i anar a l'”Uruguau”, la Tanit, la Lucía i la mama. Saps què penso? Que l'”Uruguau” no deu estar més lluny que Cabrera!

Et recordo que tenies tres anys i que vam sentir molta emoció amb les teves paraules i m’abraces i sospires tot dient: “Aix, com passa el temps!”

No sé si podrem salvar la distància entre els mars de Cabrera i l’Uruguay

i el temps que inevitablement transcorre,

només sento que m’abraces profundament i que el mar és, aquí i ara, entre els nostres braços.

Calidesa i presència.

mar2

Passa el matí d’un diumenge qualsevol i no arribem al mar. El temps fuig, els peus estan cansats i el mar encara s’intueix massa llunyà.

Marxes a dinar i acomiado el matí abraçant la meva neboda Frida, d’un mes i una setmana de vida, que avui estrena el vestit que li vaig regalar en néixer.
I penso en els camins per arribar al mar que ens esperen per recórrer entre nosaltres, plens de preguntes i tal vegada d’algunes respostes. Camins que tracen el temps i la distància, camins que guareixen el cor.

Gràcies, Lucía i Frida, pels camins recorreguts i pels que ens esperen per recórrer.

No sé si arribarem al mar, però seguirem caminant en companyia.

En amor i bona companyia.

mar3

Mans-món (Benvinguda)

 

                                        A la Frida i als seus pares, Maria i Martí, pel món per construir entre les seves mans

                                        Als meus pares, Daniel i Pau, i a la meva àvia, per la memòria-fil teixida

                                        A la Blanca, per les mans que acompanyen els processos de vida amb amor i respecte 

 

 

 “Al principio para el recién nacido las manos

lo abarcan todo: son el ser humano, son el mundo…”

 

Emmi Pikler

mans

Mans de la Frida (en la primera setmana de vida) i la seva mare

 

Presència en les mans entrellaçades d’una mare i una filla. Bellesa dels cossos nus en íntima connexió. Pell amb pell que omple tots els buits. Escolta i reconeixement profunds. Benvinguda càlida al món, un món contingut entre les seves mans.

Mans. Mans-món.

Mans que són record dels fils teixits amb el pas del temps i de les generacions, memòria-fil d’altres mans que han contingut el món i que esdevenen presència invisible. Presència que permet seguir teixint fils, alguns semblants, altres canviants…presència que es fa present i possibilitat de futur. El present i el futur en les nostres mans.

 

“(…) La memoria del hilo. Y

de la mano. Había hilo.

Borrar había hilo. Demasiado

tarde. Imposible volver donde

la mano.  Aunque ahora sí,

pero en presente. Hay mano.

(…) Con el hilo. El mismo hilo. El que

dice mano. Aquí, al menos.”

 

Chantal Maillard

mansIaiaTanitbloc

Mans de la meva àvia (en l’últim dia de la seva vida) i les meves mans

 
 

En record a les mans de la meva àvia.

Mans que, malgrat enyorar profundament, segueixen sent presència, per sempre.

I amb el desig de benvinguda al món a la meva neboda Frida,

  que té tot un món per descobrir amb les seves pròpies mans i en companyia de les nostres.  

Traços

 

Tardor i nostàlgia. Traços, fragments de memòria. Records.

 

Avui el J., un infant que alguns matins acompanya el seu germà petit a la classe on va començar ell mateix, uns anys abans, el seu camí a l’escola bressol, s’ha endut una fotografia d’ell pintant quan tenia poc més d’un any que havia estat durant la seva estada a l’escola penjada a la paret de la sala principal de l’escola. Una imatge que tractava de documentar les capacitats expressives de la petita infància. En el moment de l’entrega, recordem temps passats i ens fem una abraçada que sento profunda. A la tarda, quan la mare torna, comenta que la fotografia ha estat un èxit quan el J., molt emocionat, l’ha mostrat als seus companys/es del CEIP on ha començat un nou camí.

 

I recordo tot el que vam viure junts el curs passat, amb el J. i tots els seus companys/es, en el nostre petit i estimat racó artístic. Un racó que va néixer amb la idea que els infants puguessin tenir l’oportunitat diària d’expressar-se artísticament amb total llibertat, sense la necessitat d’un adult que decideix què fer i quin material ofereix i amb la convicció de la competència d’un grup de 20 infants d’entre 2 i 3 anys. Va ser un intent, molt rudimentari (el qual cal seguir repensant per fer-lo més ric i ple de possibilitats), però que sento que va ser, en cert sentit, “subversiu”. Subversiu perquè em va permetre replantejar el meu rol com a educadora i perquè crec que va fer evidents les extraordinàries competències dels infants i les seves infinites potencialitats expressives. Competències que vaig tractar de documentar en el diari de grup. Un diari entès com un teixit de situacions, comentaris, interpretacions i emocions que van tractar de deixar constància dels nostres traços.

 

Alguns fragments del nostre diari de grup:

                                                                     25 de maig de 2013

 Hem muntat un “racó elàstic”!*

* Racó elàstic: concepte creat per Lo. (2 anys i 11 mesos)  

 

mansNoor     

L’A., un infant de tres anys i un mes, apareix aquest matí amb un dibuix amagat darrera l’esquena mentre la mare ens explica que és un regal per un company del grup, el N., que avui fa tres anys. L’A. ha volgut fer aquest detall a casa seva després de rebre una invitació de N. convidant-la a la seva festa d’aniversari.

L’A. no vol ensenyar el dibuix ni guardar-lo al seu armari, el manté plegat i guardat entre les seves mans. Mentre els seus companys i companyes juguen lliurement per racons, l’A. resta asseguda i concentrada amb el seu petit tresor. Una estona més tard, arriba el N. i es produeix l’entrega. El N. fa un somriure fugaç però intens. L’A., un cop amb les mans lliures, es dirigeix cap al racó artístic que acabem d’inaugurar i que és en plena ebullició,  amb molts infants en acció, i comença a observar tot el que està succeïnt en aquest nou espai.

Hi ha infants que pinten a la taula, altres prefereixen estirar-se a terra, o pintar sobre els bancs on habitualment seuen, altres han descobert les maquinetes i no paren de fer punta als llapis i alguns han descobert que les ceres també pinten la cara, les mans i els braços i que si es pinten el cos de vermell el resultat és molt potent! I enmig d’aquest espai de creació, l’A. ha decidit manipular peces de construcció de molts colors.

El racó es va extenent per tot l’espai de manera natural i vaig descobrint les traces invisibles dels infants: un grup de llapis de tonalitats roses agrupats en un banc que imagino que una estona abans unes mans actives han seleccionat d’un cistell ples de colors; una fila de cadires amb un llapis de color a cada una que em fa pensar en un cos representant el seu particular recorregut;  traços de ceres barrejades amb puntes de llapis a terra que deixen constància del procés viscut…

Mirem pintures d’alguns artistes com Boticelli, Matisse o Van Gogh i decidim exposar-les a la paret amb les nostres obres.

Molts infants miren les obres ja penjades i busquen la seva o pregunten per l’obra d’un company/a, altres diuen quina els agrada més, un infant comenta que La Primavera de Boticelli li recorda a “la Virgen María” i un altre respon que són fades que volen al bosc.

Mentre recullo, trobo en un racó un cistell ple de peces de color blau que algunes mans s’han ocupat de seleccionar de dins d’una gran caixa plena de peces de molts colors. L’A. s’apropa amb un somriure i em mostra la seva obra: una construcció amb peces d’un únic color, blau.

No sé si les parets i els traços dels infants poden mostrar el procés que hem viscut, però ha estat tan intens com les mans d’A. guardant els seus traços dedicats a N. aquest matí. I és que les mans dels infants guarden el millor tresor, són mans que pensen. I que fan pensar molt (a qui les observa) sobre les infinites capacitats dels infants.

La Lo., una nena del grup diu que hem muntat el racó “elàstic”! (serà perquè l’art i el fer amb les mans ens flexibilitza el pensament i ens fa sentir actius i lliures!)

 

29 de maig de 2013

D’aquaris i emocions…

 

“L’entorn ha de ser una mena d’aquari on es reflecteixin les idees, la moralitat, les actituds i les cultures de les persones que hi viuen.”

Andrea Branzi. L’entorn. Catàleg de l’exposició Els cent llenguatges dels infants

 

No sé si l’entorn que enmarca l’espai del racó artístic que aquests dies estem construint els infants de 2 i 3 anys a qui acompanyo, les seves famílies i jo mateixa, reflecteix tot el que succeeix entre nosaltres, però espero que contribueixi a visibilitzar les extraordinàries capacitats dels infants quan se’ls tracta a l’alçada de la seva intel.ligència, amb llibertat i confiança.

No dono a l’abast a recollir tot el que estem vivint plegats. Només sé que avui he rebut molts regals: un pare que s’asseu a pintar amb la seva filla mentre m’explica alleugerit que és el primer moment en que para en tot el dia; una nena que li regala al seu pare un bell retrat; infants que comencen a representar el món amb els seus dibuixos i que omplen l’entorn d’arcs de sant martí, pluges, tempestes, focs artificials i balenes; un pare que s’asseu amb el seu fill i un company del grup a la falda a observar la pintura de La primavera de Boticelli en absolut silenci; infants que remenen les seves carpetes d’artista i comparteixen creacions amb un profund respecte pel material; infants que a l’hora del pati decideixen que desitgen pintar i troben les portes obertes per poder satisfer el seu desig i que pinten amb una calma inimaginable sense la presència de l’adult i tants d’altres moments que se m’escapen…

I un simple dibuix d’un arc de Sant Martí de L., una nena del grup, que després de dos cursos d’intensa recerca amb tots els seus sentits per descobrir l’arc de Sant Martí, avui l’ha representat gràficament. I en mostrar-me’l li he recordat que el curs passat el va representar amb cadenes en una sessió de joc heurístic i m’ha dit:”-si, amb les cames!” Potser se’n recorda perquè hi ha fotos que ho documenten i que sovint mirem, però pel seu somriure i la seva postura m’agrada pensar que és un aprenentatge viscut amb el cos i amb tots els sentits que l’acompanyarà per sempre.

Avui he plorat d’emoció, petites llàgrimes silencioses mentre expressava als infants la meva satisfacció per compartir part de la vida amb ells. Les emocions també hi caben al nostre aquari i ens agrada compartir-les. Moltes gràcies, petits i petites artistes!

arcstmartiLaia

elmeupareA

arcstmartiDavid

anonim

 

31 de maig de 2013

  MISSATGES

 

“Les històries que aquí s’expliquen pertanyen al món de les relacions, de l’amistat, de les paraules parlades i de les paraules escrites. Només aparentment simples i immediates, en realitat neixen d’un treball llarg i delicat de convivència. La trama de comunicacions està submergida, és persistent i subtil, totalment subtil per poder passar inadvertida als temps, als ritmes, als esdeveniments previstos i programats. Però en aquesta feliç circumstància s’ha creat una afinitat tan sensible entre l’infant i el seu ambient que permet a la trama desenvolupar-se amb llibertat(…) Així les competències comunicatives troben les ocasions justes per desplegar-se passant de l’objecte al missatge i a l’escriptura alfabètica, en un joc de reciprocitat que s’escapa de formalització; destí insòlit per als fets comunicatius, que normalment són víctimes d’empresonaments, regulacions externes i esquematitzacions (…) L’aspecte més fascinant és aquest món unificat que els infants aconsegueixen construir al voltant dels objectes, gràfismes i paraules, en un espai comunicatiu obert en el qual troben la llibertat i el gust d’experimentar-se.”

 

 Simona Bonilauri, Tiziana Filippini. Missatges. Els cent llenguatges dels infants

 

Avui és la festa d’aniversari de N. i el grup està molt content de celebrar-ho tots junts en sortir de l’escola. Es nota un ambient especial, d’alegria general. Els infants quan van arribant es saluden càlidament entre ells i expliquen a pares i mares que aquesta tarda hi ha festa grossa. Alguns infants decideixen pintar al racó artístic, altres es curen les ferides al racó de metges i metgesses o preparen cafès per esmorzar al racó domèstic.

Tres nenes decideixen que el seu dibuix sigui un regal per N., que en arribar rep el millor regal del món: una pilota, un camí de colors i una col.lecció de coses contingudes en un simple paper. Un paper que recull tota una història de relació i lligams, un regal fet comunicació, de relació amb l’altre a través d’un objecte fet missatge.

Després d’aquesta primera estona de joc lliure, rebem la visita d’un grup d’infants de P3 de l’escola veïna i sortim a jugar a l’exterior. L’A. ens deixa un bell missatge de guix.

 A la tarda el racó artístic segueix en ebullició, dansa de mans que pensen, ball de gargots i traços que tracten de representar el món. Alguns infants pinten, mentre un petit grup remena les carpetes d’artista on cada infant guarda les seves creacions i fan comentaris sobre els dibuixos. Dues nenes discuteixen sobre un dibuix. La C. diu que hi veu un “pajarito” mentre l’A. diu que “así no se pintan los pajaritos!” La C., autora del dibuix, afirma que és un “pajarito” i s’acaba la discussió mentre segueixen remenant amb gran interès i un impressionant respecte, les produccions dels companys/es.

L’espai de creació és ple de moviment autogestionat, ric en missatges (i relacions) que circulen en llibertat i que donen forma al món que els infants de 2 i 3 anys estan descobrint amb gran capacitat, curiositat i il.lusió.

Quan tornem dilluns, el dibuix de guix serà invisible, però el missatge seguirà present: el desig d’una escola on tots els infants se sentin com a casa, protegits i alhora lliures per créixer junts, en una xarxa de missatges, sabers i relacions que permetin descobrir el món amb esperança.

 

missatges

 

_____________________________________________________________________________

Gràcies a L., A., Lo., O., P., M., Dv., Dn., An., Ar., G., R., N., C., Ax., Nr., E., Ra., Mi. i J., els infants amb qui vaig aprendre a seguir descobrint el món amb esperança i que m’inspiren a seguir aprenent.

Horitzó

 

Hi ha dies intensos on es busquen núvols lleugers que facin sentir profundament la infinitud del cel i l’horitzó…

 

nube

 

Des de la finestra de la meva habitació s’entreveu una terrasseta amb unes guirnaldes que dansen al vent. Pujo la vista i m’encanto amb el moviment lent dels núvols que dibuixen un trajecte invisible sobre el blau del cel. I des d’aquest traç que només veuen els meus ulls, penso en tots els camins que cada dia recorrem i en aquells que deixem de recórrer. I penso també en la meva tasca com a educadora i m’agrada imaginar-me, malgrat el cansament derivat de la intensitat de les primeres setmanes d’acollida a l’escola bressol, com una mestra apassionada amb la seva professió i capaç de sentir-se entusiasmada pels camins recorreguts amb els infants, companyes i famílies. Una mestra que tracta de trobar sentit a la seva professió observant, acollint i recollint amb respecte les passes d’aquests trajectes invisibles. Recorreguts que sento que cal investigar per donar sentit a la meva professió i a la meva vida.

 

“Debemos pensar siempre en que los niños tienen necesidad de encontrar un sentido a lo que hacen. Este sentido está unido al sentido que los adultos dan a su profesión. Cuando el niño encuentra, por si mismo, un significado siente una alegría que es, dice Malaguzzi, como cuando sentimos un escalofrío al escuchar una pieza de música. Es como quien desafía a la muerte para realizar un deseo. Nos debemos convencer de que las criaturas son productoras de significados. Significados que buscan y encuentran al investigar. Por esta razón, debemos explorar y experimentar constantemente: para entender cómo entienden los niños y niñas y conocer cómo aprenden (…) Se trata de que podamos incluir nuestros sentimientos y pensamientos en un marco de significado. Este marco son nuestros propios valores. Éstos son buscados, continuamente, por niños y adultos porque son las creencias profundas que todo hombre o mujer busca, que el niño o la niña anhelan para no morir. E indagan en ellos para dar sentido a la propia existencia.”

La estética en el pensamiento y obra pedagógica de Loris Malaguzzi. Alfredo Hoyuelos

 

Una recerca de sentit que m’anima a investigar en companyia d’infants i adults per tractar de comprendre la complexitat dels processos d’aprenentatge. I amb aquesta intenció, a l’escola hem rebut un regal, un regal que ha revifat els nostres cossos i els nostres cors un xic cansats per la intensitat que representa acollir els infants a l’escola bressol.

 

targeta

obrint

obrint2

obert

obert2

tanit1

tanit2

 

Un regal en forma de quaderns i cintes de càmera per començar a documentar els recorreguts invisibles de la vida mitjançant un teixit que tractarem de recollir mitjançant imatges i paraules, mostra de múltiples idees i mirades.

Un regal que esdevé desig de fer visibles els traços dels núvols en el cel, de buscar el blau de l’horitzó per tractar de trobar sentit a la pròpia existència.

Moltíssimes gràcies a la Caterina Pérez, per les meravelloses cintes de càmera que ens acompanyaran en el nostre viatge a la caça de traços de núvols!

 

regalTanit

Azul

    1

 

Septiembre vestido de azul.

Azul-lágrima (en las miradas ligeramente tristes) y azul-eléctrico (en los gestos de enfado) de algunos niños y niñas al separarse de sus familias en la escuela. Azules que irán transformándose en azul-delicado de dulce acogida.

Azul-lluvia de un cielo que anuncia otoño y fin de vacaciones.

Azul-añoranza en el recuerdo profundo de ausencias y azul-brillante de nacimientos y proyectos.

Azul nostalgia- azul ilusión, azul de fin y de principio. Septiembre azul.

Septiembre azul o cómo empezar a imaginar una escuela estética

“Aunque es difícil definir con claridad qué se entiende por dimensión estética, sí puedo decir lo que representa para mí, aunque tan solo sea de modo parcial. Creo que se trata de una actitud cotidiana, una relación empática y sensible con el entorno, un hilo que conecta y ata las cosas entre sí, un aire que lleva a preferir un gesto a otro, a seleccionar un objeto, a elegir un color, un pensamiento; elecciones en las que se percibe armonía, cuidado, placer para la mente y los sentidos.”*

Septiembre azul que ya se intuía en pleno verano cuando pintamos las paredes que acogerían a los bebés durante el próximo curso. Un azul lleno de expectativas e ilusión por tratar de comenzar a construir una escuela donde la dimensión estética forme parte del proyecto educativo y sirva para construir un ambiente cálido, donde el placer pueda desplegarse en cada una de las relaciones que se produzcan y que a la vez posibilite una profunda reflexión sobre la práctica educativa.

SamyAnnaTanitpintant

Y el azul de las paredes se propaga rápidamente a los tejidos, a las alfombras, cojines, manteles…que visten el paisaje de la clase de un azul poderoso.

“¿Acaso no es importante que los niños y el personal que trabaja en la escuela pasen el día

en un entorno donde los colores y los objetos se elijan y dispongan con cuidado, atención y amor?”*

teles

Nuestro azul representa elección, conocimiento, reflexión, emoción, cuidado, dedicación y mucho amor para tratar de construir una escuela estética y ética, en la que el ambiente sea armónico, plácido, bello y en consecuencia, un ambiente que devenga un contexto rico en relaciones, posibilidades de exploración y descubrimiento emocionado.

muntantclasse

“La dimensión estética presupone una mirada que descubre, que admira y se emociona.

Es lo contrario de la indiferencia, de la negligencia y del conformismo.”*

En el color de las paredes que albergarán los primeros balbuceos y pasos de bebés, en las sábanas y cojines donde se darán sus primeros juegos y descubrimientos, en los manteles de las mesas donde la maestra acompañará los inicios de las vivencias alimenticias de los pequeños y pequeñas, está el rastro de las reflexiones de las profesionales por construir un ambiente educativo, del amor con que han sido elaboradas y de las relaciones que se han producido durante su elaboración entre familias, equipo educativo de la escuela…con la intención de iniciar, desde la dimensión estética, una reflexión sobre qué identidad de escuela y de educación deseamos.

“Para mí lo estético es una estructura que comunica”

Gregory Bateson

Una escuela llena de preguntas que busque nuevos caminos por recorrer, que considere el ambiente como un elemento educativo de primer orden, desde el cual preguntarse por la calidad de los espacios, materiales, tiempos, modos, tonos, perfil profesional de las educadoras (y educadores?), políticas educativas y de tantos otros aspectos que atañen a la educación infantil.

Tiempo

material

material2

profesional

“…el sentimiento estético se convierte en modalidad de búsqueda, clave de interpretación y lugar de experiencia.”*

descans

dinar

“La comprensión del mundo desde la estética, puede ser el vehículo para comprender qué son las realidades externas para el niño. Una estética entendida como forma de vida: en la vivencia de una situación armoniosa, en la belleza del propio sistema de actuación que tengan los maestros con sus alumnos.”

                                                                                                                        Isabel Cabanellas y Juan José Eslava 

Cosiendo hilos que unen…

o el deseo de aprender a observar y documentar procesos de aprendizaje

Mientras la escuela se tiñe progresivamente de azul, mi casa se llena de telas e hilos. Mi mini taller recién estrenado es punto de encuentro donde hilar pensamientos y emociones en soledad y a veces en compañía.

taller

En el silencio de las manos de mi madre hilvanando, se hace presente la reciente ausencia de mi abuela, silencio que se rompe con el ruido de las puntadas de la máquina de coser. Alternancia que va dando forma a lo que  está presente en nuestras cabezas y corazones y que me hace pensar en lo que escribí hace ya seis años durante mi formación como maestra en la universidad, donde por primera vez pude construir un proyecto que me hizo cuestionar mi identidad como docente: El cuidado, una historia de vestidos (Junio, 2007)

“Parte de mi memoria personal y familiar se encuentra contenida en los vestidos y otras piezas de ropa que mi abuela, primero, y mi madre, después, se han dedicado a guardar a lo largo de los años. Estos vestidos provienen de historias diversas pero que tienen mucho en común: el cuidado. Cuidado en guardarlos, pero no sólo eso, en muchos casos los vestidos han sido hechos a mano por ellas mismas o por amigas de la familia, con todo lo que conlleva en dedicación, tiempo, conocimientos y sentimientos. En los vestidos está reflejada la atención, el afecto y la responsabilidad entre las diferentes generaciones que conlleva toda relación de cuidado. Los vestidos, entre otras muchas cosas, han tejido un  de recuerdos compartidos que han posibilitado el desarrollo de proyectos en común muy motivadores que espero que continúen en el futuro ampliando nuestra particular memoria de familia. “

Las manos de mi madre cosen en silencio justo debajo de la documentación de mi proyecto de carrera, en la que se combinan mis palabras con imágenes de mi abuela, íntima colaboradora en proyectos de costura. Pienso en sus manos hacendosas, cuidadosas y amorosas que están presentes a pesar de su ausencia y de las que hemos aprendido a coser hilos que unen.

MariaMamaMi madre, mi hermana (y Frida). Hilos…

“La observación y documentación son una teoría educativa que la filosofía pedagógica reggiana siempre ha sustentado y practicado utilizando una doble modalidad de lenguaje: el escrito y el de las imágenes (…) para comunicar de modo significativo, las imágenes requieren, sobre todo, miradas sensibles a las situaciones, capaces de captar la sustancia profunda de los acontecimientos. Se trata de una observación solidaria con el niño, que trata esencialmente de entenderlo, para afianzar sus estrategias y para estimarlo más. Observar para conocer y entender.”*

En el deseo de azul hay mucho más que simples objetos y espacios, hay infinitos hilos que conectan cosas entre sí aparentemente desligadas y que permiten empezar a recorrer caminos inesperados con destino incierto pero que siento que me  permiten observar y acompañar con respeto y amor a la infancia con el anhelo de mejorar nuestra tarea educativa como docentes e imaginar infinitos e insospechados nuevos recorridos de aprendizaje.

azul

“En un proyecto educativo, la escucha es una práctica difícil pero indispensable que es necesario aprender; y una vez más la tensión estética, con sus peculiaridades de empatía, de búsqueda de relación,  de “estructura que comunica”, pero también de gracia, de ironía, de provocación y de ausencia de determinismo, sirve de apoyo al proceso de escucha. Creo que está bastante claro que este enfoque no sólo es patrimonio de los adultos que trabajan en la escuela, sino que se transmite con espontaneidad (y conciencia) en las relaciones con los niños, y en las propuestas didácticas que se hacen construyendo recorridos, en los que la enseñanza y el aprendizaje están dentro de un proceso de escucha y de sintonía recíproca.”*

 Después de un septiembre azul, se intuyen meses intensos de nuevas tramas por recorrer y de hilos por conectar. Con el ánimo deseoso de aprender a observar, acoger, recoger y documentar los procesos de enseñanza-aprendizaje y amando la trama que está empezando a desarrollarse…espero que el final de verano se presente alejado del inevitable marrón que parece ineludible ante la llegada del otoño.

“En una estética así entendida, es decir, promovedora de relaciones, contactos, sensibilidades, libertades y expresividad, parece natural su acercamiento a la ética. Por lo que concierne a la educación, podría hablarse de una alianza inseparable con la estética. Lo más seguro para alejar formas de violencia y abuso, físicas y culturales, es construir una significativa educación estética. Y también porque la experiencia estética es, fundamentalmente, experiencia de libertad (…) La formación de los enseñantes no debería olvidar ni la belleza ni la estética, porque corre el riesgo de no hallarlas nunca más, de creerlas un aspecto marginal y de no verlas en las miradas de los niños y de los jóvenes que tiene delante, anulando así una posibilidad de bienestar psíquico y de esperanza respecto al futuro.”*

MariaTanit

Con mi hermana María. Nuestras manos-caricia hacia Frida, esperanza en el futuro

 

 

Septiembre vestido de azul. Azul de cielo, silencio, alegría, lágrimas, deseos, hilos y esperanza.

 

 

* Fragmentos del prólogo Estética y aprendizaje de Vea Vecchi. En La estética en el pensamiento y obra pedagógica de Loris Malaguzzi. Alfredo Hoyuelos. Ed. Octaedro

(Fragmentos inspiradores para coser mi relato hecho de retales de experiencia)

 

Agradecimientos

A las mujeres de mi familia: mi abuela, mi madre y mi hermana, por los hilos que visten de azul nuestros días.

A Frida y a todos los niños y niñas de la escuela, por la esperanza en el futuro.

A Anna, Samantha y Núria, por vestir de azul paisajes tristes junto a mí.

Agradecimiento especial a mi madre, Pau, por los días de costura y amor.

En memoria de la abuela de Anna, recuerdo de septiembre azul-tristeza,

y de mi abuela, por el azul-eternidad en sus manos.

azul IV

París no se acaba nunca

“…Todo se acaba, pensé. Todo menos París, me digo ahora. Todo se acaba menos París, que no se acaba nunca (…)   Vaya a donde vaya, viaja conmigo, es una fiesta que me sigue. Ya puede acabarse este verano, que se acabará. Ya puede hundirse el mundo, que se hundirá (…) pero París no ha de acabarse nunca (…) Me gusta tanto lo que hay en París que la ciudad no se me acaba nunca.”

París no se acaba nunca. Enrique Vila-Matas

 

De T a L

Carta d’amor d’una educadora d’escola bressol als infants

o com aprendre a teixir el món amb amor, temps i presència*

arcstmartiL

 

“Arc de Sant Martí”  Dibuix de L (3 anys i 1 mes)

 

A la meva àvia, pels fils que han teixit el nostre món i que em permeten acompanyar amb amor
Als infants que m’acompanyen i a qui acompanyo, pels fils que teixim junts i que ens permeten construir nous móns

Estimada L.,

El dia que ens vam conèixer semblaves una marieta, amb el teu bonic vestit vermell amb topos negres que protegia el teu cos encara rodonet com el del nadó que estaves deixant de ser. Em vaig fixar en el teu vestit perquè el mostraves amb molta emoció i em va semblar que per la teva mare també era important. M’agrada imaginar que la mare celebrava l’inici de curs amb una nova mestra amb l’alegria que representa retrobar-se amb l’escola on la teva filla ha crescut durant els seus primers mesos de vida i a la qual tornàveu, després dels mesos d’estiu, amb el cor ple d’expectatives i il.lusions.

I gairebé dos anys més tard de la nostra primera trobada, recordo el teu vestit com si fos avui. Potser perquè les històries de vestits m’emocionen, em fan pensar en la meva mare i la meva àvia, que teixint els vestits a la nostra família (amb el plaer del fer amb amor, dedicació i temps per l’altre), donen forma al meu món.  I penso que el teu vestit de marieta formarà part del teu relat familiar, dels records familiars de la teva infantesa que des d’aquella tarda a l’escola sempre anirà lligat amb el començament de la construcció del nostre vincle.

Històries de vestits que, encara desconegudes, comencen a teixir un petit fil invisible entre tu i jo.

Jo acabava d’arribar a l’escola, adaptant-me a les seves formes i als seus ritmes. Escola que ja era terreny conegut per tu: espai on vas fer els teus primers passos, on vas començar a construir vincles de confiança amb adults diferents de la teva família i a establir  modalitats d’aprenentatge i de relació, quan vas arribar-hi un any abans, quan eres un nadó.

El vermell del teu vestit acompanyava la passió que vaig intuir que formava part del teu caràcter. Des dels primers dies de la nostra convivència, vaig poder observar que et mostraves enèrgica, segura de tu mateixa, sabent què desitjaves i què no en cada moment, amb una gran autonomia i amb un gran desig per investigar i descobrir el món des de la teva pròpia acció. I una de les coses que no t’agradaven era que una desconeguda com jo et canviés el bolquer o et digués què fer i què no.  I mostraves la teva disconformitat amb implacable energia. I vaig sentir, després d’observar-te i escoltar-te atenta i profundament, que demanaves respecte pels teus desitjos, ritmes, per les teves maneres de ser i d’estar. I així, poc a poc, amb respecte i delicadesa, teixint el vincle necessari per a arribar a entendre’ns,  sense pressa però sense pausa, dia a dia les teves reticències d’entrar en relació amb mi, es van anar transformant en moments compartits on el plaer començava a desplegar-se.

La finesa del fil que ens uneix comença, imperceptiblement, a enfortir-se.

A l’inici de curs, des de l’escola vam proposar elaborar un quadern viatger, que anés de casa a l’escola i viceversa, on es puguessin recollir tots aquells  petits esdeveniments de la vida quotidiana que en realitat són grans moments en la vida dels infants i també dels adults. De seguida vas connectar amb la proposta, en part per la gran il.lusió amb què la va acollir la teva mare i reforçada per l’alegria amb la qual la mestra i el grup d’infants amb qui comparties el dia a dia a l’escola, acollia  l’arribada de noves senyals del teu viatge. Alegria pel teu viatge, que també era, en part, nostre.

Un dia vas arribar a l’escola amb el teu quadern viatger ple de fotografies, però  només tenies ulls per una. Ens ensenyaves amb insistència la imatge d’un Arc de Sant Martí i ens explicaves, amb el teu llenguatge incipient, i encara un xic rudimentari, el que havies descobert al cel. Es percebia que era quelcom important per tu, potser perquè allò desconegut ens interessa perquè s’intueix que hi ha molt per descobrir, o també perquè va ser un moment de plaer compartit amb la mare o potser per tot plegat o per altres motius que no contempla la meva imaginació.

Ens els mesos successius, quan apareixia un Arc de Sant Martí en algun conte o fotografia, els teus ulls s’il.luminaven i el teu somriure s’eixamplava. En dies de pluja, miràvem el cel des de la finestra per si la pluja i el sol s’unien i ens permetien veure el teu estimat Arc de Sant Martí i gaudir dels seus colors i la seva llum plegats.

En aquells temps t’agradava molt jugar amb material inespecífic, sobretot amb pinces i cadenes. Recordo el dia que vas estar concentradíssima durant molts minuts, enganxant-te pinces al vestit (tasca molt difícil per les petites mans d’un infant que implica un gran domini de la coordinació òculo-manual i de la motricitat fina), sense defallir quan et queien. Caiguda que t’obligava a reajustar constantment la teva acció per aconseguir el teu objectiu. Et mostraves molt perseverant, insisitint en els teus moviments, refent la pressió dels teus dits sobre la pinça, posant atenció en com unir la pinça amb la tela del teu vestit, descobrint profundament les característiques de l’objecte i la matèria i el seu comportament sobre el teu cos.

Amb les cadenes tractaves d’embolcallar-te el cos. Estaves asseguda i en  passaves una per les teves cames tot tractant de posar-te en peu. Però en aixecar-te, la cadena era massa curta i es desmuntava i es trencava el cercle que havies construït al voltant del teu cos. Ho vas provar infinites vegades, repetint la mateixa acció amb petites variacions. Sense defallir, forta com la cadena que manipulaves amb gran concentració.

Dies després, manipulant cadenes i tubs de plàstic sense aparentment cap pla establert, de sobte et sento xiuxiuejant una cançó d’un Arc de Sant Martí desconeguda per mi i baixo la mirada cap a les teves mans. El que intueixo que està passant m’obliga a baixar tot el meu cos a la teva alçada, a una distància prudencial que no destorbi la teva concentració ni envaeixi el teu espai de creació, però que em permeti veure el teu cos, i el teu pensament, en acció.

Les teves petites mans, amb gran precisió, han disposat un tub de color taronja sobre el terra, que ja de manera natural té forma d’arc. Sembla l’inici d’una composició, perquè a partir d’aquest primer element, les teves mans van distribuint diferents cadenes, una sota a l’altra, paral.leles al primer tub. Després de dies i dies de recerca amb tot el teu ésser, els teus sentits, el teu cos i el teu pensament, representes simbòlicament un Arc de Sant Martí.

I els colors de l’Arc de Sant Martí arriben a l’escola a través de les teves mans. I la seva llum a través del teu somriure , ple de satisfacció i plenitud.

Unes mans riques en manipulació lliure de material, de descoberta de les característiques dels objectes i de les seves possibilitats en relació amb altres objectes i amb el propi cos, mans lliures i investigadores que et permeten començar a representar el món. Un món que aprens a captar a través de la pròpia acció, a partir de tu mateixa, amb llibertat de pensament i de moviment. Un món que, quan siguis gran, confio que sentiràs capaç de transformar amb les teves mans, amb les teves accions i pensaments i en relació amb les mans transformadores d’altres persones, que com tu, durant la seva infantesa, van tenir l’oportunitat de descobrir i representar el món per ells mateixos i en relació als altres.

I ara, recordant tot aquest procés intern complex que vas viure durant el primers mesos de la nostra convivència juntes i en companyia dels teus companys i companyes, penso que potser t’estaves fent moltes preguntes que no sé si necessiten resposta o si la resposta ha estat el propi procés de recerca intensa i persistent per descobrir allò que amaga l’Arc de Sant Martí. Recerca que es manifesta en els teus moviments que buscaven embolcallar el teu cos amb la cadena, en el teu joc concentrat amb les cadenes simbolitzant l’Arc de Sant Martí…una recerca que busca entendre el món, sentir-s’hi com a casa, una casa que ens embolcalla i protegeix, com les cadenes en el teu cos, com la il.lusió compartida amb la mare davant la descoberta de la llum i dels colors, de la pluja i el sol, de l’emoció compartida amb els altres companys/es…una casa que ens acull alhora que ens dóna ales per descobrir què hi ha més enllà, amb la confiança que més enllà, malgrat les dificultats, hi trobarem les meravelles del món.

Les descobertes i la llibertat eixamplen els fils i tenyeixen  de color els fils del teu món, del nostre món.

Un món que en aquests últims temps per mi ha perdut la seva forma, el seu sentit. Així torno a retrobar-me amb els infants del grup a qui acompanyo després de força temps d’absència per algunes malalties fisíques i ferides profundes en l’ànima després de la mort de la meva estimada àvia, amb el meu món trencat en mil bocins.

El dia del nostre retrobament, hi ha infants que corren cap a mi a abraçar-me amb els braços oberts, altres que em miren des de lluny, cadascú amb la seva particular manera de retrobar-se i donar la benvinguda. Saludo a tots els infants, alguns no es volen apropar i respecto la seva distància, mentre m’assec i miro com han crescut en la meva absència.

Quan he entrat m’has mirat i has seguit amb el teu joc. Ja asseguda i recuperant-me de l’emoció que m’envaeix (només fa quatre dies que estava acomiadant-me de la meva àvia amb les nostres mans entrellaçades), sento les teves mans. Unes mans, que sense paraules, toquen la meva falda, com demanant permís per seure-hi. Seus i restes en silenci. M’acompanyes amb la teva presència i no et mous fins que decideixo marxar per tornar la setmana següent amb infinita tristesa però amb la il.lusió de seguir acompanyant els petits i petites amb qui he teixit fils indestructibles. Indestructibles perquè estan fets d’amor i respecte.

Fils d’amor que recomponen el món quan sembla massa trencat.

S’apropa l’hora del comiat després de molts dies de créixer junts. Hi ha dies que coincideixo amb tu de camí a l’escola i sempre es repeteix la mateixa escena si tu em descobreixes abans que jo. Sento la teva veu enèrgica cridant el meu nom, amb una i que s’allarga en senyal d’alegria.

I quan em giro les paraules sobren, el teu somriure ho abarca tot i obre les possibilitats del dia que just comença.

Un d’aquests dies de trobada, plou, i et trobo ben equipada amb un paraigües i unes botes que et permeten anar cap a l’escola trepitjant tots els bassals d’aigua que trobes pel camí. Avui sóc jo la que et descobreixo, plena d’alegria de viure, i m’agrada caminar lentament sense que adverteixis la meva presència per sentir les teves rialles mentre imagino les gotes de pluja en els teus peus. I sento que en un aparentment gris bassal, pot aparèixer reflectit, en qualsevol moment, un bonic Arc de sant Martí, fet dels fils d’amor i repecte que teixim dia a dia a l’escola amb la nostra presència i acompanyament recíprocs. Fils que ens permeten sentir que tenim tot un món per descobrir i transformar en les nostres mans.

Els fils entrellaçats entre nosaltres són invisibles però ferms.

Gràcies infinites a L. i a tots els infants amb qui aprenc cada dia a teixir el món.

Gràcies àvia, pel teu amor i presència infinits com els fils que ens uneixen i que s’estiren, il.limitats, per entrellaçar-se amb els altres.

 

*Carta d’amor basada en les vivències reals entre una educadora i un infant-anomenat L. per preservar el dret a la seva intimitat (en el període que comprèn el seu desenvolupament entre els 18-36 mesos aprox.)-a una escola bressol municipal de Barcelona durant dos anys de convivència i aprenentatge compartit. L. fa referència a l’inicial del nom d’una nena real que ha servit d’inspiració per a teixir les meves paraules, però que pretén ser una expressió d’amor a tots els infants amb qui comparteixo la vida a l’escola i que alhora espera poder contribuir a teixir una narració  complexa i potent del primer cicle de l’Educació Infantil.

Qui fa bells els dies?

A F., pels dies bells i plens d’històries que ens esperen

 leyendo

La meva mare i la meva àvia a Barcelona l’any 1962

 

El meu amor per la lectura i l’escriptura crec que l’he après de la meva família: de la meva àvia, lectora infatigable fins als seus últims dies de vida; de la meva mare, autèntica devoradora de llibres; del meu pare, a qui sempre li ha agradat jugar amb les paraules; i de la meva germana, que quan entrellaça paraules i les fa visibles, em fa sentir el món més bell.

Fa una setmana que a l’escola estem celebrant l’amor a la lectura convidant a famílies que ens visiten i ens expliquen un conte. Veure la cara dels infants  davant la narració d’una història és un regal: ulls brillants i mitjos somriures expectants. I quan s’acaba, en uns segons de silenci abans de l’aplaudiment col.lectiu, es pot sentir que l’emoció de les paraules ens transforma i ens uneix.

Molt sovint m’agrada passejar per algunes llibreries del meu barri i passar estones en les quals sembla que el temps no transcorre, remenant llibres, en calma. Com que durant el dia de Sant Jordi aquesta tranquil.litat no és possible, uns dies abans m’agrada celebrar aquest dia regalant (i regalant-me) algun llibre.

Aquest matí m’he apropat a la llibreria Casa Anita a buscar un conte per la meva amiga Lucía, ja és un ritual regalar-li un llibre per Sant Jordi. Espero que quan sigui gran es recordi d’aquesta tradició que s’ha establert entre ella i jo, com jo recordo les nits de narracions de contes de “Cuentos por teléfono” de Gianni Rodari amb el meu pare o el conte “Rosa Caramelo” que em va regalar la meva mare i que encara conservo, molt vellet però molt estimat.

I en entrar a Casa Anita, he recordat, de sobte, l’última vegada que vaig anar-hi: va ser el 5 de gener, buscava un llibre per regalar-li a la Lucía pel dia de Reis. I misteris del cervell i la memòria-he recordat que vaig demanar a la dependenta que em desemboliqués un conte que em va agradar per la senzillesa de la seva tapa, la vaig trobar, bella. Només les lletres del títol sota un fons verd un xic rugós. No sé el títol, però recordo que explicava la mort d’una àvia de manera molt poètica. Vaig seguir remenant una mica els llibres, però no vaig trobar res.

Unes hores més tard, en aquella mateixa llibreria on hi vaig tornar amb la meva amiga Núria, vaig saber que la meva àvia s’estava adormint per anar a buscar el prat més verd (com crec que deien al conte). En el dolor indescriptible d’aquell moment, l’abraçada més consoladora i eterna, a la vora de milers de llibres.

Aquest matí, en sortir de la llibreria, amb un llibre, aquest cop sí, per la Lucía, s’han fet presents tots aquests records i sensacions. I rellegint el meu llibre per regalar,“Frederick” (per qui no el conegui és un entranyable ratolí poeta a qui acusen de no treballar, però que en realitat recull raigs de sol, paraules i colors per quan vingui l’hivern), algunes llàgrimes s’han deixat caure.

“Quién esparce la nieve? Quién derrite el hielo?
Quién pinta de gris los días? Quién los hace bellos?
Quién siembra la primavera con hojas de trébol?
Quién apaga el día? Quién enciende la luna en el firmamento?”

“Frederick”. Leo Lionni

I entre llàgrimes he anat a una altra llibreria a buscar el llibre que fa anys em va recomanar la meva àvia i que mai vaig llegir: “La sonrisa etrusca” de José Luis Sampedro, un home savi, que ens ha deixat recentment, com la meva àvia. Descobreixo que la novel.la és la història d’amor entre un avi i el seu nét. Bonica recomanació que m’ha regalat la meva àvia.

Casualment, el meu últim regal a la meva àvia el dia de Nadal va ser un llibre. Un llibre que m’emociona profundament i que feia temps que volia regalar-li. M’agrada pensar que l’últim que va llegir fos una història tan preciosa i tan compromesa com “Sostiene Pereira” d’Antonio Tabucchi.  Bonic regal que li vaig fer a la meva àvia.

I si escriure és viure, mentre escric, penso en vosaltres. I penso que en el futur hi haurà un petit o petita a qui m’encantarà regalar (i explicar) contes, perquè les històries per explicar i per escoltar mai s’acaben.

Gràcies a la poesia dels llibres que fan bells els meus dies.

Gràcies, família, per transmetre’m l’amor per la lectura i l’escriptura.

Per les abraçades eternes i per creure en la poesia, gràcies, Núria.

Perquè em veig en tu quan escoltes amb emoció el conte de l’edifici de gelat, de G.Rodari.  Gràcies, Lucía.

Gràcies, Samantha i Anna, per creure que l’escola pot ser un lloc poètic.

Començo a llegir  “La sonrisa etrusca”. Gràcies, iaia.