Qui fa bells els dies?

A F., pels dies bells i plens d’històries que ens esperen

 leyendo

La meva mare i la meva àvia a Barcelona l’any 1962

 

El meu amor per la lectura i l’escriptura crec que l’he après de la meva família: de la meva àvia, lectora infatigable fins als seus últims dies de vida; de la meva mare, autèntica devoradora de llibres; del meu pare, a qui sempre li ha agradat jugar amb les paraules; i de la meva germana, que quan entrellaça paraules i les fa visibles, em fa sentir el món més bell.

Fa una setmana que a l’escola estem celebrant l’amor a la lectura convidant a famílies que ens visiten i ens expliquen un conte. Veure la cara dels infants  davant la narració d’una història és un regal: ulls brillants i mitjos somriures expectants. I quan s’acaba, en uns segons de silenci abans de l’aplaudiment col.lectiu, es pot sentir que l’emoció de les paraules ens transforma i ens uneix.

Molt sovint m’agrada passejar per algunes llibreries del meu barri i passar estones en les quals sembla que el temps no transcorre, remenant llibres, en calma. Com que durant el dia de Sant Jordi aquesta tranquil.litat no és possible, uns dies abans m’agrada celebrar aquest dia regalant (i regalant-me) algun llibre.

Aquest matí m’he apropat a la llibreria Casa Anita a buscar un conte per la meva amiga Lucía, ja és un ritual regalar-li un llibre per Sant Jordi. Espero que quan sigui gran es recordi d’aquesta tradició que s’ha establert entre ella i jo, com jo recordo les nits de narracions de contes de “Cuentos por teléfono” de Gianni Rodari amb el meu pare o el conte “Rosa Caramelo” que em va regalar la meva mare i que encara conservo, molt vellet però molt estimat.

I en entrar a Casa Anita, he recordat, de sobte, l’última vegada que vaig anar-hi: va ser el 5 de gener, buscava un llibre per regalar-li a la Lucía pel dia de Reis. I misteris del cervell i la memòria-he recordat que vaig demanar a la dependenta que em desemboliqués un conte que em va agradar per la senzillesa de la seva tapa, la vaig trobar, bella. Només les lletres del títol sota un fons verd un xic rugós. No sé el títol, però recordo que explicava la mort d’una àvia de manera molt poètica. Vaig seguir remenant una mica els llibres, però no vaig trobar res.

Unes hores més tard, en aquella mateixa llibreria on hi vaig tornar amb la meva amiga Núria, vaig saber que la meva àvia s’estava adormint per anar a buscar el prat més verd (com crec que deien al conte). En el dolor indescriptible d’aquell moment, l’abraçada més consoladora i eterna, a la vora de milers de llibres.

Aquest matí, en sortir de la llibreria, amb un llibre, aquest cop sí, per la Lucía, s’han fet presents tots aquests records i sensacions. I rellegint el meu llibre per regalar,“Frederick” (per qui no el conegui és un entranyable ratolí poeta a qui acusen de no treballar, però que en realitat recull raigs de sol, paraules i colors per quan vingui l’hivern), algunes llàgrimes s’han deixat caure.

“Quién esparce la nieve? Quién derrite el hielo?
Quién pinta de gris los días? Quién los hace bellos?
Quién siembra la primavera con hojas de trébol?
Quién apaga el día? Quién enciende la luna en el firmamento?”

“Frederick”. Leo Lionni

I entre llàgrimes he anat a una altra llibreria a buscar el llibre que fa anys em va recomanar la meva àvia i que mai vaig llegir: “La sonrisa etrusca” de José Luis Sampedro, un home savi, que ens ha deixat recentment, com la meva àvia. Descobreixo que la novel.la és la història d’amor entre un avi i el seu nét. Bonica recomanació que m’ha regalat la meva àvia.

Casualment, el meu últim regal a la meva àvia el dia de Nadal va ser un llibre. Un llibre que m’emociona profundament i que feia temps que volia regalar-li. M’agrada pensar que l’últim que va llegir fos una història tan preciosa i tan compromesa com “Sostiene Pereira” d’Antonio Tabucchi.  Bonic regal que li vaig fer a la meva àvia.

I si escriure és viure, mentre escric, penso en vosaltres. I penso que en el futur hi haurà un petit o petita a qui m’encantarà regalar (i explicar) contes, perquè les històries per explicar i per escoltar mai s’acaben.

Gràcies a la poesia dels llibres que fan bells els meus dies.

Gràcies, família, per transmetre’m l’amor per la lectura i l’escriptura.

Per les abraçades eternes i per creure en la poesia, gràcies, Núria.

Perquè em veig en tu quan escoltes amb emoció el conte de l’edifici de gelat, de G.Rodari.  Gràcies, Lucía.

Gràcies, Samantha i Anna, per creure que l’escola pot ser un lloc poètic.

Començo a llegir  “La sonrisa etrusca”. Gràcies, iaia.